dilluns, 4 de novembre de 2013

Animalons

Sempre s’asseia a la mateixa cadira de fusta de palissandro, davant d’un petit estany amb tot de granotes que tenia davant de casa. Es posava a escriure en tot de novel·les que mai serien publicades, i quan es cansava de llegir i rellegir les històries fascinants que escrivia, s'aturava a admirar la calma del petit llac. Intentava escriure quan el temps era bo, encara que fes fred; era una manera subtil d’ordenar una ment caòtica per naturalesa. Era llesta i havia comprat una petita casa acollidora a la vora del camí, lluny de tot arreu, per poder evitar ésser engolida per un cap massa intel·ligent per suportar el ritme d'una vida amb humans.

Fins i tot quan la neu era benèvola, sortir una estona, amb un mínim aixopluc, era recomfortant per al seu cervell en perenne rotació. Les granotes s’amagaven a l’hivern i intentaven viure del que es podia, com fan tots els animalons quan arriba el fred. Sempre pensava que per a aquelles bestioles, les granotes, ni massa grans ni massa petites, arribar a l'abril havia de ser una tasca especialment complicada. Havia llegit en algun lloc inexistent que cada any tres de cada cinc no sobrevivien el fred. Potser era dur, pensava, però al cap i a la fi després sempre tornava la primavera. Al juny, l’espectacle floral era incandescent, i tot d’insectes recorrien la riba, amb aquella pressa típica de l’hora punta. L’aire feia una olor de naturalesa que omplia els pulmons en forma de felicitat completa. La solitud quedava dissimulada entre papers que voleiaven i bestioles que li feien una companyia mig silenciosa, mentre l’ignoraven fent la seva vida. Respirar major pau era un repte difícil d’assolir.

L’estany era imprescindible per a poder transmetre tot allò que fluïa com el riu Nil a través de les seves neurones excessivament connectades. El silenci eixordador de les nits només es veia interromput per la llar de foc en les fosques tardes de febrer i pels mosquits d’aiguamoll quan s'atrevien a desafiar la tardor. Viure lluny del món tenia grans virtuts, però era inevitable trobar-se immersa en moments de debilitat on no sabia si les seves intencions, per nobles que fossin, valien prou la pena. Un dia faria companyia a les granotes que no passaven l’hivern o als mosquits que claudicaven amb la tardor, i ho faria sola. Però l’endemà sortia a escriure al jardí i renovava energies i forces, cada dia una mica més i cada any una mica menys.

Era inevitable que un dia es llevés i l’estany no hi fos. O ja fos incapaç de veure’l. Les estacions sempre tornen, però els anys queden escrits amb sang en novel·les plenes d’històries fascinants. Amb un principi i amb un final.

"Introduction to Sullivan Street"
"Sullivan Street"
Counting Crows
August and Everything After: Live At Town Hall (2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada