dilluns, 29 de juliol de 2013

Final

"A la llarga, va ser incapaç de mastegar, empassar o escopir, i la sorra, les pedretes i els trossos d'argila cremada li van bloquejar la tràquea. La cara se li va tornar blava, els batecs se li van alentir i després va deixar de respirar.

Era el que la majoria de gent qualificaria de morta."

Jo Nesbø
L'Estrella del Diable
2003

Realitat d'una nit d'estiu

Les sis del matí, i la proximitat de la llunyania infinita s'accelera sobre la consciència amb aquella veritat terrible, assetjadora. Mentre el dia s'endu la nit, la foscor engoleix per complet les poques llums que queden.

La fe i la humilitat són conceptes molt més propers del que jo hauria imaginat. Quan res funciona i els fruits de l'esforç es difonen com un got d'aigua enmig de l'oceà, l'agonia frustrant d'observar-ho supera tot allò que per a l'Home és comprensible. Les nocions de justícia desapareixen i un ni tan sols se sent en pau amb Ell, qui no sembla immutar-se davant la injustícia sofocant, sinó més aviat considerar-se'n la causa.

És llavors quan s'és conscient del paper de cadascú i del modest rol que es té reservat en el decurs de tot. El destí; tacat per tot de colors a l'atzar, molt ben trenats i pensats al mil·límetre per aquell que no hi haurà de pintar. I jo que em nego a acceptar aquesta realitat. Una fe convençuda m'empeny a creure en cert sentit de la justícia, cada vegada més encesa com més contrària li sigui l'evidència.

Jo no sóc qui per jutjar els seus plans, però la crueltat no és un dels atributs més lloables que se m'acudeixen. Per favor, deixa de pintar de vermell o de negre. Així et podràs guanyar la por, però no el respecte.

"One Time Too Many"
Phoenix
It's Never Been Like That (2006)

divendres, 26 de juliol de 2013

Keter

"La Tierra giraba, pero el sitio donde estaba anclado el hilo era el único punto fijo del universo. Por tanto, no era hacia la Tierra adonde se dirigía mi mirada, sino hacia arriba, allí donde se celebraba el misterio de la inmovilidad absoluta. El Péndulo me estaba diciendo que, siendo todo móvil, el globo, el sistema solar, las nebulosas, los agujeros negros y todos los hijos de la gran emanación cósmica, desde los primeros eones hasta la materia más viscosa, un solo punto era perno, clavija, tirante ideal, dejando que el universo se moviese a su alrededor. Y ahora yo participaba en aquella experiencia suprema, yo, que sin embargo me movía con todo y con el todo, pero era capaz de ver el Aquello, lo Inmóvil, la Fortaleza, la Garantía, la niebla resplandeciente que no es cuerpo ni tiene figura forma peso cantidad o calidad, y no ve, no oye ni está sujeta a la sensibilidad, no está en algún lugar o en algún tiempo, en algún espacio, no es alma, inteligencia, imaginación, opinión, número, orden, medida, sustancia, eternidad, no es tinieblas ni es luz, no es error y no es verdad."

Umberto Eco
El Péndulo de Focault
1989

dijous, 25 de juliol de 2013

Mr. Bojangles

Totes les coses d'aquest món es poden considerar infinitament petites. Les podem organitzar i reorganitzar en tota mena de grups, tipus, classes… Però no importa en absolut quina barreja en fem que el resultat és que tot és un agregat de res. Sumar res infinites vegades resulta en un absolut.

És la petita màgia de les coses grans i les coses petites: que les coses grans només són sumes de coses petites. I les coses petites són suma de coses encara més petites. Fins al punt que tot és la suma de res. Jo no sóc res, i ho sóc tot. No sóc res per al món i a la vegada ho sóc tot per a mi mateix.

Agafem la dimensió que agafem, sempre acabem abocats a la veritat simple i absoluta que tot és infinitament petit per acabar formant allò que és infinitament gran.

El resultat de la lògica més simple i devastadora només demostra una cosa: magrat la seva omnipotència, Déu pot ser més petit del que pensem. Potencialment pot no ser res, potencialment ho pot ser tot.

"Take the Right One"
Bombay Bicycle Club
A Different Kind Of Fix (2011)

divendres, 19 de juliol de 2013

Lucifer no és nom de gat

No és que quedi lluny de casa, però és de les típiques coses que fan mandra.

Sempre que cal anar a la botiga a fer una cura d'ètica, els problemes només es veuen un cop la maleïda consciència n'ha fet de les seves. El problema té un modus operandi habitual: aquella veueta que inunda el cervell de pensaments del conte de la lletera, la coneixereu perquè fa servir un megàfon. I després salta l'altra, que va de llesta, i diu que no en saps de la missa la meitat. I crida encara més, enterra la veu il·lusòria amb aquell aire humiliant, gairebé cruel. Sovint intenta cridar tant que has de parlar el llenguatge del maquinista per entendre-la però, malgrat tot, saps distingir quina veu és la que parla. O quines. I què et volen dir.

Fa com ràbia que ja sàpigues quina d'elles té raó. Fa més ràbia que sabent-ho sempre prenguis la decisió equivocada. Perquè quan no li fas cas a la veueta de la consciència, per molt felices que te les prometin, casualment el destí te la torna, amb escreix i amb escarni. Aquest cop serà diferent, i no.

Potser la consciència és una senyora molt llesta. Potser el destí és un senyor molt venjatiu. Potser tots dos són la mateixa persona.

Jo què sé.


"Busted Stuff"
Dave Matthews Band
Busted Stuff (2002)

dijous, 18 de juliol de 2013

Bevent del mar no l'assecaràs

A la mil·lenària illa de Maui, enmig del gran oceà, el temps no passa com l'entenen els humans de terra ferma. Immersa en una mena de relativisme inquietant, la lentitud del temps contrasta amb la velocitat lumínica de les èpoques, una mesura molt menys important de les coses, i a la vegada fulminant per a qualsevol que s'atreveixi a alçar-li la veu.

Els dies s'escolen a pas de tortuga, i no obstant els anys són sorprenentment àvids.

No té cap sentit barallar-se amb el temps.

"Rinse Me Down"
Bombay Bicycle Club
Flaws  (2010)