El final del setembre bronzejava els boscos de Hordaland i feia la sensació que la furgoneta volia apuntar-se a la hibernació que la natura ja tenia preparada, almenys durant una temporada. El vehicle avançava confusament per les corbes del traçat recent asfaltat, fins arribar dalt de l’altiplà, on va trobar una recta fins l’horitzó que li donaria una mica d’oxigen durant una estona.
Un matí espectacular de final d’estiu va aixecar les boires de la carretera i la solitud de la furgoneta es va veure estampada contra un sol de justícia. Un sol que es resistia a fer acte d’absència, escalfant bona part del dia en aquestes latituds. El camí fins a Bergen era llarg i sinuós i ja no recordava el darrer cotxe que s’havia creuat, però el paisatge lunar que coronava l’altiplà era una companyia de viatge meravellosa per fer tants quilòmetres com fessin falta.
Al cap d’uns centenars de metres, una fumerada blanca va començar a enterbolir la vista des de dins de l’habitacle, emergint de la furgoneta, que lluitava sense èxit per no ofegar-se. Observant l’agonia, la Sofia va acostar el vehicle fins ser fora de la calçada per deixar-lo morir en pau. La porta del conductor va crepitar, mentre ella baixava sense fer cap retret a l’animal de ferro, es posava les mans a la cintura i observava la destrossa amb resignació.
Ningú l’havia vist marxar i ni ningú l’esperava enlloc. No tenia ni telèfon mòbil, ni internet, ni res que se li assemblés. Únicament la ràdio de la furgoneta, on sonava un grup de dos nois, precisament de Bergen, que estava convençuda que algun dia serien famosos. Sense moviment, l’aparell no aguantaria massa estona. El silenci era relatiu, perquè sentia les aus rapaces fer crits de guerra, batallant contra un vent que, a certa alçada, no era precisament inofensiu. A estones, algunes ovelles hi feien cap, de manera autònoma, en un seguici disciplinat pel cantó correcte de la carretera. Però ni un cotxe, ni un pastor, ni una persona: res.
La Sofia va romandre asseguda sobre un munt de pedres que algú havia col·locat a mode de fita, en algun moment d’un passat proper. Les hores transcorrien en silenci, i la furgoneta dormia ara ja plàcidament, aquest cop potser per sempre. Davant d’aquella situació estàtica, va decidir aventurar-se a endinsar-se a la zona, cada vegada una mica més lluny del pot, i descobrir aquella esplanada immensa envoltada de gegants de pedra, que no oferia més atractiu que una bellesa neta i natural indescriptible. En tota aquella estona només va poder trobar una diminuta caseta vermella de fusta, amb molsa a la teulada, que feia pinta d’estar abandonada i que era tancada amb pany i forrellat. A mesura, que es va anar fent fosc, la Sofia va començar a abandonar la idea de trobar ajuda, almenys aquell vespre. La nit va acabar caient a la muntanya, la qual cosa la va obligar a abrigar-se, atès que la fresca començava a xiuxiuejar-li que la seva època de l’any ja era ben a prop. Va preparar-se per fer nit a la part del darrere del vehicle, una vegada més.
El recital incandescent de l’Univers li va caure ràpidament al damunt i la bellesa d’aquell espectacle natural, que fa sentir les persones tan petites, tan humils i tan meravellades, li va oferir la postal més bonica que la Sofia havia vist en la seva vida. Una quantitat infinita de punts de llum s’arremolinaven al cel ras, a milers d’anys llum, i la saludaven sense emetre so, recordant-li que ells sempre serien allà, damunt del seu cap. Que al cap i a la fi tots els problemes del món no tenen cap importància. A Escandinàvia, les nits d’estiu són curtes però, quan la tardor s’apropa, l’espectacle lluminós de l’Univers, aquell marc únic i incomparable, s’allarga cada nit una estona més, de la qual la Sofia no va dormir-ne un sol minut.
A trenc d’alba les estrelles van desaparèixer per donar pas als animalons més matiners que recorrien aquelles terres una mica ermes. Aquest cop els va acompanyar un soroll mecànic que va trencar l’equilibri habitual que solia regnar en aquell indret. Al cap de poca estona, en la llunyania va veure aparèixer una pick-up vermella una mica antiga, que resseguia les darreres corbes de la pujada, tot apropant-se lentament des de l’horitzó. En sentir la remor del motor, la Sofia va sortir de la furgoneta confiant que, fos qui fos, tindria la bona voluntat d’aturar-se i donar-li un cop de mà. Efectivament, el cotxe va utilitzar el fre de motor fins aturar-se a uns cinc metres darrera la furgoneta atrotinada. Un home baixet, pèl-roig i molt barbut va baixar del cotxe i amb un somriure d’orella a orella li va dir:
—Bon dia Sofia! Et porto l’esmorzar.
Ell li va atansar la mà amb un termo de cafè gegantí i una bossa encara calenta, d’on en va treure uns croissants de mantega, que per la forma estrambòtica que tenien havien de ser casolans. Amb un somriure i poques paraules, es varen asseure plegats amb els peus penjant al darrera de la furgoneta, i van veure sortir el sol per sobre les muntanyes de Hordaland, tot assaborint un cafè i un croissant amb gust de felicitat.
“Angela”
The Lumineers
Cleopatra (2016)
