dijous, 31 d’octubre de 2013

Lullabies

La calma té el costum d'absorbir lentament la poca polpa que li queda al dia un cop el sol cau a l’horitzó. Començo a pensar que aquelles petites coses que ens ho donen tot són, en realitat, com aquella posta de sol fugaç que se’ns escapa entre els dits per acabar fonent-se amb l’aigua salada. Curtes, intenses, precioses, finites. Precisament aquests són els pilars essencials que fan d’aquestes coses elements mítics que romanen en les nostres retines i, encara pitjor, en la nostra memòria.

Aprendre a compartimentar pot ser la clau mestra per poder mantenir l’orquestra tocant una d’aquelles peces que haurien d’estar protegides sota sumari en un museu. La pau i l’equilibri són la típica parella de ball que necessàriament hem de cuidar per mantenir-la unida, atesa una alternativa destralera per naturalesa. Mirar al passat és com portar els lladres dins l’edifici, i aquests de ben segur trencaran l’harmonia; s’enduran les peces de major valor. La cançó s’acaba. La parella deixa de ballar.

Com va dir el Poeta, el preu dels records és el record de la pena que et porta. I és com impossible tenir més raó.

N.B. Avui en el detall musical em sento obligat a fer el meu petit i modest homenatge a un dels més grans.

"Nobody's Business"
Lou Reed
Coney Island Baby (1975)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada