dimecres, 15 de gener de 2014

El solstici

Quan la primavera arribava al seu final i la calor del juny començava enrossir els camps, la costa del Mediterrani evocava poesies de temps antics.

Agafaven les bicicletes de casa els avis i s’animaven, ell i la seva germana, a recórrer les platges infinites sota un sol de justícia. Malgrat el vent de llevant, la suor solia amarar-los la cara sencera quan encara no havien pedalat la mitja hora de rellotge. El seu avi, un home d'una altra època, no escatimava en vehemència a l’hora de renyar-los per la quantitat de pols que havien acumulat al llarg de la seva excursió, però era tan bon home que les seves amenaces eren totalment inofensives. Mentrestant, l’àvia solia llegir incansablement llibres de d'anys inòspits i d’autors que mai no havien publicat res, aprofitant la claror que oferia la posta de sol fins ben entrat el vespre. Tenia una cadira amb un coixinet col·locat a dalt de tot on hi psasava incomptables tardes d’estiu.

Feien un matrimoni ben curiós. No tenien televisor, no tenien ràdio; per no tenir no tenien ni electricitat. Vivien una vida tranquil·la i atemporal, prop de tot i de tothom però lluny d’una civilització que anava massa ràpid per a gent feta de la seva pasta. Una vida d’aquelles que evocaven poesies de temps antics, com les que llegia l'àvia.

I Know
Blind Pilot
We Are The Tide (2011)

diumenge, 5 de gener de 2014

Strömstad

L’església del poble era un lloc força petit on bona part dels habitants anaven a passar els matins de diumenge. Amb prou feines es podien comptar deu bancs a banda i banda, i ni tan sols els laterals de l’ample passadís central eren massa ornamentats. Tenia un campanar blanc i verd d’estil indefinit, que acabava en forma arrodonida amb una punxa dalt de tot, i lluïa un rellotge il·luminat que donava una mica de llum a les fosques tardes d’hivern. A les tres en punt el sol ja era història.

L’ambient a dins era fred, molt fred, i l’indret, malgrat el seu romanticisme, romania deshabitat durant tota la setmana. Els pocs que s’atrevien a entrar-hi no trigaven massa temps a fer camí cap a la sortida, ja fossin turistes o simples curiosos. No hi passava res, tots els dies eren iguals. La densitat només pujava sobtadament quan la pluja enganxava algun desprevingut. El so de l'aigua repicava a la teulada i componia una música constant, dispersa, que es difonia a l’ambient, per aquell que tenia el costum de seure en un dels bancs de fusta i escoltar, esperant que amainés.

Al naixement de la llengua d’aigua que penetrava l'immens fiord d’Oslo, aquell lloc meravellós i solitari tenia unes vistes de tots els colors sobre la posta de sol a l’horitzó del Mar del Nord. Els dies i les nits se succeïen, uns darrere els altres, i mai no hi va passar res.

Adrienne
The Calling
Camino Palmero (2000)