Es van trobar casualment en un cafè a una cantonada de l’estació de Friedrichstraße, carrer avall. Ell en sortia i ella hi entrava. Era l’hora punta, encara no les vuit del matí d’un dimarts molt gris d’octubre, i la cua avançava àvidament a les ordres implacables d’una noia a la vintena, darrera del taulell.
Se la va creuar, i només enllaçar la mirada li va fer un somriure inconfusible. Havien passat almenys vint-i-cinc anys però la familiaritat va ser instantània. A diferència d’ell, conservava intacta la presència i la frescor, i lluïa una melena grisenca d’una personalitat envejable. I tan esplèndida. Li va posar la mà carinyosament al clatell per saludar-lo, i el va envair una calidesa desarmadora. El rostre d’ell lluïa una barreja de xoc i de felicitat velada. Es va oblidar del cafè i del dimarts, i somnàmbul va buscar una taula on seure plegats, ni que fossin cinc minuts abans d’entrar a l’oficina. Per què feia tant de temps que no es veien? Incomprensible. Plegats havien passat una època molt intensa a l’obscura facultat de ciències exactes. Aquells anys que no tornarien i que, no obstant, recordava amb tanta alegria. I ella també.
Ella s’havia fet artista i tenia un petit taller de pintura a Potsdam. Havia vingut a Berlín a visitar una galeria nova prop del Museu d’Història, però l’atzar li havia regalat un matí encara més agradable del que esperava. L’interacció sonora entre ells va començar amb més interjeccions de naturalesa diversa que no pas paraules, i encara menys frases senceres amb algun sentit. No era d’estranyar. A vegades el passat ens colpeja, majoritàriament amb violència, però no sempre. Aquell dia el cop era benigne, potser massa. Ell no sabia gaire com posar-s’hi.
La posta al dia no va ser cap tràmit, perquè cap dels dos no sabien res l’un de l’altre, malgrat un vincle quàntic emocional, que es feia més que evident a l’ambient d’aquell dimarts. No va ser senzill escoltar com havien refet les seves vides. Bé, més aviat ella havia refet la seva, dues vegades casada eventualment sense éxit, i esdevenint mare d’una filla que, a jutjar per les fotografies, no podia ser filla de ningú més. Era pràcticament la mateixa persona que ell havia conegut un primer dia de setembre a la facultat, i tot i així ella insistia que tenia un caràcter ben diferent. Revolucionària, també, però a la seva manera. Ell havia seguit solter sense massa interès per ser res més, i tret d’alguns rampells passatgers, romania més aviat solitari, des d’un punt de vista positiu. Després de tant de temps fent la seva, ja era massa diferent a tothom. Amb els anys, a més, la gent esgota la quantitat de coses interessants que té a dir, i això no l’ajudava a ser interessant, ni a sentir interès per gaires coses. Però ella, oh, ella era una altra història. Els anys potser havien passat en el sentit físic de la paraula, però no en cap altre. Havia estat convençut durant molt de temps que la seva vida plegats havia nascut i mort en aquella biblioteca gris, i que si no havia seguit després era per algun motiu de pes. Al cap i a la fi, els amics de veritat són aquelles persones que quan deixen de veure’s per obligació es volen veure per voluntat. I la següent trobada, tants anys després, havia sigut del tot fortuïta.
Tanmateix, la realitat era que ara eren allà, l’un davant de l’altre, asseguts en una taula per a dos. Després dels primers minuts prudencials, la familiaritat va prendre el control de la situació i ella va començar a parlar animadament amb una senzillesa profunda, com sempre recordava que havia fet, agafant tints malencònics amb el pas del temps. Els racons de la seva ment, sovint buida, havien fet lloc per escoltar tot allò que ella havia de dir. Aparentment, la seva vessant artística, que ell sempre havia intuït, havia brollat a la superfície amb tota la seva esplendor, i actualment utilitzava els pinzells per posar la pell de gallina a tot aquell que s’hi acostava. Ell no parlava gaire, perquè la seva vida pública era grisa, i la privada massa íntima, només la podia compartir amb sí mateix. A l’atmosfera es respirava una confiança absoluta entre aquelles dues ànimes, tancades entre parets de silencis i secrets, potser massa evidents per fer-los explícits, i a la vegada massa violents per desvelar-los d’entrada. Era com caminar per un terra acabat de fregar, que fa tan bona olor però que és tan fàcil d’espatllar. I certament ell no volia que aquell moment fos en va, intentant captar-ne cada detall, cada segon. Era conscient que aquell dia tenia tots els números per acabar a la llista dels seus records més preuats.
L’estona s’escolava rellotge avall mentre fluïen tot d'històries i anècdotes fascinants, i la noció del temps havia fet acte d’absència feia estona. La seva harmonia va durar fins que vora quarts de dotze va sonar-li el telèfon, i la consciència del temps va retornar a la taula sensa pressa ni sobresalts. Era tard. Ell va acariciar-li la mà sobre la taula, primer, i recollir-ne els dits després. Acte seguit, els dos es van alçar i es van apropar l’un a l’altre. A punt de marxar, ell va aturar-ho tot, i la va mirar fixament. Quan ella li va retornar la mirada somrient, en un instant etern, li va dir:
—Digue’m si encara m’estimes.
Ella va aturar-se uns instants, amb uns ulls penetrants, sense sorpresa i sense moure’s un mil·límetre.
—Sí. És clar, que t’estimo. I tu a mi?
Silenci.
—Més.
Es van dedicar una sentida abraçada, i van quedar per veure’s un vespre d’aquell cap de setmana. Ella va sortir per la porta, va desplegar un paraigües verd, i va dissoldre’s al fons de la pluja. No estava preparat per aquest tipus de coses.
—Digue’m si encara m’estimes.
Ella va aturar-se uns instants, amb uns ulls penetrants, sense sorpresa i sense moure’s un mil·límetre.
—Sí. És clar, que t’estimo. I tu a mi?
Silenci.
—Més.
Es van dedicar una sentida abraçada, i van quedar per veure’s un vespre d’aquell cap de setmana. Ella va sortir per la porta, va desplegar un paraigües verd, i va dissoldre’s al fons de la pluja. No estava preparat per aquest tipus de coses.
