diumenge, 29 de desembre de 2013

El presoner

Entre quatre parets, crida i no funciona. No té escapatòria, l’oxigen s’evapora i els minuts que li queden són engolits per una agonia sedant. La llum és cada vegada més fosca i els seus crits es veuen ofegats pel silenci que els contesta, desafiant. L’espai es redueix precipitadament, la voracitat és inexorable. Èter en pols, gel de colors que s'esvaeix. La sang no li circula per les venes, és ja un líquid espès, preparat per entrar en un estat de xoc final. La tensió dels músculs comença a cedir davant l’evidència del que veu que tot acaba. Intenta inspirar i l'ansietat dels pulmons només inhala sorra i expulsa fang. Un oceà de preguntes que deixa sense respondre.

No hi ha sortida, el temps s’esgota.

Tic tac, ja és mort.

En Caravana
Txarango
Benvinguts al Llarg Viatge (2012)

dimecres, 25 de desembre de 2013

‘For a lonely soul you’re having such a nice time’

Els ulls li somreien.

A vegades parlava i d’altres escoltava, i se’l mirava, fixa, immòbil. Una pau absoluta en uns ulls innocents, de colors literalment increïbles. Es feia el silenci i es quedava observant com se’l mirava perquè sí, esperant el no-res. La quantitat d’interrogants que tenia vencien les seves ganes d’esperar-la i li preguntava en què pensava, mentre ella provava vergonyosament d’apuntar la mirada cap a qualsevol cosa que pogués enganxar, en un intent infructuós per aparentar no voler ser víctima de la seva curiositat.

Suaument li passava els dits pel braç esquerre, que ella mantenia soterrat en capes de roba, però no podia amagar una pell massa ben feta, perfecta. El punt d’escalfor, la subtilesa i el tacte que permetien que el soroll eixordador del món al voltant quedés difós en una música estrident que no trencava, en cap moment, aquella petita conversa muda.

L’escoltava sense paraules, la mirava sense complexos. La seva façana quedava descomposta quan es veia despullat per una senzillesa genial. Ella trencava el seu petit silenci quan ell li deia alguna altra cosa que no importava el més mínim. El so de la seva veu era suficient per acabar un quadre en un caos d’ordre inqüestionable. Un petó suau i còmplice posava punt i seguit a una dolça història inacabada.

Són les petites coses. És l’equilibri.

Tan fàcil com això.

Nothing in my Way
Keane
Under The Iron Sea (2006)

Memphis 151

La Júlia viatjava de taula en taula a tota velocitat. Malgrat haver assolit la trentena feia temps, conservava una agilitat digna de ser deu anys més jove. Era una norma que aplicava a tot a la seva vida, “com més energia posis a les coses, més probable és que surtin bé”, es prometia sempre. Era una feina una mica esclava, la seva mare li deia que tenia cap per haver arribat molt més lluny. No és que ella pensés el contrari, però a aquestes alçades invertir en un futur era una muntanya que no semblava tenir cim i, sobretot, un luxe que amb dues filles al càrrec simplement no es podia permetre. No havia conservat mai una feina més d’any i mig, i aquesta era, de lluny, la millor que havia pogut trobar. L’encarregat era una mica tafaner i ella li veia el desig als ulls, però era un bon home que ella tenia com algú en qui es podia confiar. Ell mai no li havia donat motius per pensar el contrari, sabia que aquest desig el causava una solitud una mica trista.

Aquell era un lloc mitjanament acollidor, i estava ambientat en els anys 50, amb aquells roses estridents i les rajoles blanques i verdes, arlequinades impecablement. Els llums de neó eren la part que més li agradava. Hi passava hores i hores, allà, postrada, intercanviant paraules amb desenes i desenes de persones, sense aconseguir parlar amb cap d'elles. Aquelles quatre parets d'il·luminació esperpèntica ocupaven els seus matins i les seves nits.

La part bona de la feina física és que no li permetia pensar gaire, i de ben segur era millor. L'Albert, el seu home, havia perdut la feina i vivia a casa sense treballar. En el fons a ella li anava prou bé, li feia les feines de casa i cuidava les nenes. Però era massa dòcil. La seva mare li deia que havia trobat un home tou, i sospitava que tant de temps sense treballar li donava la raó a la bona dona meridianament. Quan arribava a casa, qui sap a quina hora, ja tot era fosc i les nenes dormien. En silenci s’immiscia amb compte entre els llençols per trobar-lo allà, en pau i amb l'escalfor del que és a la profunda terra dels somnis.

Aquell era el pitjor moment del dia. El cap no parava de donar-li voltes, tots els errors de la seva vida se li succeïen, un darrera l'altre, davant dels seus ulls, en la foscor. Cada dia. Tenia un jo interior una mica cruel, sempre li recriminava coses i li suggeria que el pitjor escenari era sempre el correcte. Algunes nits, tot i l'hora, dormir costava. No passava gaire temps fins que havia de treure la punta del peu pel cantó esquerre del llit i dirigir-se de nou a la dutxa. Estiu i hivern, aigua congelada, encara de nit pràcticament en totes les èpoques de l'any. La gent tenia el curiós costum de voler esmorzar cada dia.

Diuen que on treballava la Júlia hi feien els millors esmorzars de tota la ciutat. Potser fins i tot la seva mare hi estava d'acord.

Slow it Down
The Lumineers
The Lumineers (2012)

dissabte, 7 de desembre de 2013

Listen

Be careful
Some of them really only want to ground you
They only want control
Tear you down to that hole
So be careful

Now listen
Listen to them, church bells ringing
Listen

Listen
You can hear them hounds, calling off in the distance
If you listen
You can hear the engines stalling
You can hear the angels falling

You can hear the engines stalling
And oh, oh, the angels falling

Alright.

Listen
Amos Lee
Last Days at the Lodge (2008)

diumenge, 24 de novembre de 2013

Encara al Tram (amb permís de Papasseit)

Portava unes ulleres d'aquelles arrodonides d'un color terrós, del que no és massa fosc. Se les va col·locar amb un tímid moviment entre el polze i l'índex i, arquejant mínimament les celles, va continuar mirant al buit, pensant en alguna cosa que moria de ganes per saber. Duia el cabell recollit en un monyo de color borgonya i un posat innocent i introvertit que li impedia aixecar la vista. Els intents infructuosos per cridar la seva atenció s'anaven amuntegant en una alegre pila de fugacitat. Ell desviava la mirada i tenia la seguretat irracional que, de cua d'ull, ella l'observava, en silenci, preguntant-se per què ell tenia aquell aire innocent i introvertit.

En el punt de retornar-li la mirada, aquells ulls de mel, darrere els vidres rodons, havien tornat a escapar a la immensitat. Al seu lloc hi havia aparegut un somriure, i un lleuger moviment nerviós de mans. Un ble de cabells una mica rebel se li escapava a la cara i es veia obligada a redreçar-lo amb uns dits fins de pell molt blanca, banyats per les ràfegues de les primeres llums amb què el sol apunta dins el vagó.

Un llibre prim en un idioma intangible li feia companyia, malgrat que per alguna raó que ell intuïa declinava llegir-lo. Era innegable que el paper del llibre era un altre, el joc de mans que indubtablement es veia afectat per la seva mirada era un traïdor que delatava el millor dels mentiders. El camí dels ulls de mel a la finestra tenia una parada furtiva i indefugible en algun punt del seu cos. El món havia desaparegut. No hi havia ningú més.

El vagó era Ella.

Minuts que van durar hores i, de cop, quan es va deixar anar el cabell, va agafar les coses, es va aixecar i va baixar del vagó. La seva mirada penetrant havia de perforar l'acer per força. Ell s’havia saltat la parada i tot havia deixat d'existir.

Ask
The Smiths
The World Won't Listen (1987)

diumenge, 10 de novembre de 2013

Walking under ladders

El món és una superfície plana sobre la qual ens encanta caminar pels extrems, fer petits equilibris i mirar què hi ha a la caiguda. Amb un somriure innocent ens aventurem a allunyar-nos del centre i provar sort, sense tenir en compte que mirar el buit fixament durant massa estona és un camí sense retorn. Els petits dimonis estan entossudits a recuperar-nos i allunyar-nos de les criatures que habiten la superfície plana. Es posen en fila i demanen el seu torn, quan només volem passejar una estona, tranquil·lament, sense paparazzi donant tombs al nostre voltant.

És que no es pot viure tranquil.

Winter in The Hamptons
Josh Rouse
Nashville (2004)

dissabte, 9 de novembre de 2013

Racons

Es recolza a la finestra, fora al carrer, amb la porta oberta, esperant que ella acabi de recollir-ho tot. Surt plena de bosses, la resta de coses l’esperen a fora, ben empaquetades en el seu petit utilitari. No fa la impressió que que li sàpiga cap greu però, és clar, ell està obligat a pensar que sí. Intenta fer-se creure que és impossible que no sigui així, tot i que l’evidència no l’acompanyi molt. Fa dues calades a un Lucky a mitges i el llença, total per preguntar cortesament si hi queda res, dins de casa. Ella contesta, amb un to que no es podria definir d’altra manera que neutre, un típic “si queda alguna cosa ja m’ho faràs saber”. El fa tan ben fet que sembla assajat i tot. Engega el cotxe, el cala, hi torna i sobre quatre rodes fa via mandrosament.

La casa queda buida. A un racó reposa la seva guitarra de joventut, que en els moments més alegres s’anima a fer parlar. La resta de forats queden buits, sempre els omplia ella. Sembla increïble la quantitat de coses que en poc temps ha arribat a acumular a casa seva que, tot i no ser diminuta, és lluny de ser un palau. Gairebé se sent l’eco, és estremidor. Li resta trucar quatre amigots amb qui passa les tardes de divendres, tots ells posen alguna excusa inverosímil o es limiten a deixar sonar el telèfon. Ell no ha estat mai de parlar de les coses que passen a la seva vida personal i, és clar, mai no els dirà la raó per la qual els està trucant.

Les precioses peces dels The Smiths li intenten fer mansament companyia en un vespre trencat. Aviat també l’acompanyen un Lucky, aquest sencer, i un culet de whisky, que ràpidament es converteix en una piscina, de moment res fora del normal. S’anima a provar un parell de compassos de Bob Dylan, sense èxit. Perdent la mirada a les parets transparents s’adona que s’ha deixat algunes fotografies, a les quals recorda que haver accedit a contracor. En el seu moment era massa evident el perquè, ara ho està patint a carn viva. Un perquè que evidentment coincideix amb la raó per la qual han quedat casualment allà, immòbils.

Al món no hi canvia res, i ell segueix davant el vas ple, immers en el mateix silenci i tancat en les mateixes quatre parets, sentint-se vell. Intentar buscar raons és submergir-se en un pou ple de preguntes i buit de respostes. Un pou per ofegar-s'hi. Res que pugui canviar les coses i res que pugui millorar el seu estat decadent. L’esperarà allà per sempre més, o senzillament deixarà de ser.

Handshake
Two Door Cinema Club
Beacon (2012)

dilluns, 4 de novembre de 2013

Animalons

Sempre s’asseia a la mateixa cadira de fusta de palissandro, davant d’un petit estany amb tot de granotes que tenia davant de casa. Es posava a escriure en tot de novel·les que mai serien publicades, i quan es cansava de llegir i rellegir les històries fascinants que escrivia, s'aturava a admirar la calma del petit llac. Intentava escriure quan el temps era bo, encara que fes fred; era una manera subtil d’ordenar una ment caòtica per naturalesa. Era llesta i havia comprat una petita casa acollidora a la vora del camí, lluny de tot arreu, per poder evitar ésser engolida per un cap massa intel·ligent per suportar el ritme d'una vida amb humans.

Fins i tot quan la neu era benèvola, sortir una estona, amb un mínim aixopluc, era recomfortant per al seu cervell en perenne rotació. Les granotes s’amagaven a l’hivern i intentaven viure del que es podia, com fan tots els animalons quan arriba el fred. Sempre pensava que per a aquelles bestioles, les granotes, ni massa grans ni massa petites, arribar a l'abril havia de ser una tasca especialment complicada. Havia llegit en algun lloc inexistent que cada any tres de cada cinc no sobrevivien el fred. Potser era dur, pensava, però al cap i a la fi després sempre tornava la primavera. Al juny, l’espectacle floral era incandescent, i tot d’insectes recorrien la riba, amb aquella pressa típica de l’hora punta. L’aire feia una olor de naturalesa que omplia els pulmons en forma de felicitat completa. La solitud quedava dissimulada entre papers que voleiaven i bestioles que li feien una companyia mig silenciosa, mentre l’ignoraven fent la seva vida. Respirar major pau era un repte difícil d’assolir.

L’estany era imprescindible per a poder transmetre tot allò que fluïa com el riu Nil a través de les seves neurones excessivament connectades. El silenci eixordador de les nits només es veia interromput per la llar de foc en les fosques tardes de febrer i pels mosquits d’aiguamoll quan s'atrevien a desafiar la tardor. Viure lluny del món tenia grans virtuts, però era inevitable trobar-se immersa en moments de debilitat on no sabia si les seves intencions, per nobles que fossin, valien prou la pena. Un dia faria companyia a les granotes que no passaven l’hivern o als mosquits que claudicaven amb la tardor, i ho faria sola. Però l’endemà sortia a escriure al jardí i renovava energies i forces, cada dia una mica més i cada any una mica menys.

Era inevitable que un dia es llevés i l’estany no hi fos. O ja fos incapaç de veure’l. Les estacions sempre tornen, però els anys queden escrits amb sang en novel·les plenes d’històries fascinants. Amb un principi i amb un final.

"Introduction to Sullivan Street"
"Sullivan Street"
Counting Crows
August and Everything After: Live At Town Hall (2011)

dijous, 31 d’octubre de 2013

Lullabies

La calma té el costum d'absorbir lentament la poca polpa que li queda al dia un cop el sol cau a l’horitzó. Començo a pensar que aquelles petites coses que ens ho donen tot són, en realitat, com aquella posta de sol fugaç que se’ns escapa entre els dits per acabar fonent-se amb l’aigua salada. Curtes, intenses, precioses, finites. Precisament aquests són els pilars essencials que fan d’aquestes coses elements mítics que romanen en les nostres retines i, encara pitjor, en la nostra memòria.

Aprendre a compartimentar pot ser la clau mestra per poder mantenir l’orquestra tocant una d’aquelles peces que haurien d’estar protegides sota sumari en un museu. La pau i l’equilibri són la típica parella de ball que necessàriament hem de cuidar per mantenir-la unida, atesa una alternativa destralera per naturalesa. Mirar al passat és com portar els lladres dins l’edifici, i aquests de ben segur trencaran l’harmonia; s’enduran les peces de major valor. La cançó s’acaba. La parella deixa de ballar.

Com va dir el Poeta, el preu dels records és el record de la pena que et porta. I és com impossible tenir més raó.

N.B. Avui en el detall musical em sento obligat a fer el meu petit i modest homenatge a un dels més grans.

"Nobody's Business"
Lou Reed
Coney Island Baby (1975)

dimecres, 23 d’octubre de 2013

L'amarrategui

Estar en contra del canvi és com dir que s'està en contra de la Llei de la Gravetat. No crec que sigui tan trivial com aparenta saber quina negació de les dues és més contraproduent per a un mateix, perquè no acceptar l'evolució no l'aturarà pas, només desembocarà en una mediocritat perenne, i això fa com ràbia.

Els trens van i vénen, d'estació en estació, i la gent en puja i en baixa constantment. No és en la nostra potestat alterar aquest procés, en termes generals, i negar-se a acceptar la quarta dimensió del temps no tan sols pot ser frustrant, també pot ser un enemic que funciona com una piconadora, que acabarà amb tot el que s'hi posi davant. Amb precisió suïssa.

No té cap sentit barallar-se amb el temps, però és que fins i tot en té menys barallar-se amb l'evolució.

"I Don't Know What I Can Save You From"
Kings Of Convenience
Quiet Is The New Loud (2001)

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Konstnären.

A simple vista, barreges i mescles; sembla que l'atzar dibuixi tots els camins. Abduït per una bogeria del tot conscient, pinta i es recrea a la Tela, absurd, absort, genial. Aquella pintura estúpida té un sentit complet i transversal d'insultant elegància i de tall exquisit. Viu entre bojos i personatges ficticis, entre princeses i fills de puta. Deixa un lloc perfecte a la Il·lusió, en tots els sentits de la paraula. Pinta a l'ombra, allà on tothom hi pot veure però on rarament algú hi mira. Dibuixant, poeta, Artista, mestre indiscutible de la nostra completa ignorància. Juganer, a vegades massa, amb un punt de mala llet descarat, malxinat; el típic impresentable, vaja. Té totes les peces, tots els colors: blaus, verds, grocs, vermells i negres; perennement incansable, sempre amb un traç absorbent i autoritari, sense imperfeccions. Pintar fons, retocar cares, i sempre el mateix quadre. Pocs poden escapar de ser titelles víctimes del seu il·lusionisme. Però per molt que sigui la corda qui fa moure el titella, sempre hi ha algú darrera que mou els fils. Algú que l'impulsa a pintar.

"Från Balkongen"
Oskar Linnros
Klappar och Slag (2013)

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Principis?

La fe cega en la Justícia és indispensable per assolir objectius elementals, "més encesa com més contrària li sigui l'evidència". Ho sabia. Empenyent una mica més, aquest podria ser un pas decisiu.

"You're So Real"
Matchbox Twenty
More Than You Think You Are (2002)

dissabte, 5 d’octubre de 2013

Moral per al més educat

Aquell qui va penjar les banderes de l'ètica els va reservar cert regust d'hipocresia que, modestament, trobo intolerable. Allò que està bé i allò que està malament, però com t'hi atreveixes? Podria ben ser que els conceptes del Bé i el Mal siguin senzillament inexistents, i no perquè els cridis més alt que ningú esdevindran res remotament similar a una ciència irrefutable.

Qui ets per posar les normes? Qui ets per dir què han de fer els altres, i encara menys què no han de fer. No en tens prou essent la causa dels mals que ens atormenten, no, t'hi has de recrear fent ploure sobre mullat. I com a cirereta vols donar lliçons d'ètica.

Maleïda consciència, cada vegada ens portem pitjor.

Un no s'ha de refiar mai d'aquells que fan grans judicis de valor, i encara menys d'aquells que s'omplen la boca amb paraules d'ètica. Potser es miren al mirall i m'hi veuen a mi.

Hipòcrites.

Walt Grace's Submarine Test, January 1967
John Mayer
Born and Raised (2012)

divendres, 4 d’octubre de 2013

Anytime it rains

Quan Napoleó va caure vençut a la batalla de Waterloo, ja feia molt de temps que estava virtualment derrotat. El fred de la Sibèria Occidental no havia tingut pietat de les tropes de l'antic general francès, i la seva sort havia quedat dictada a partir de llavors. Malgrat el record popular que es dibuixa a Waterloo, no fou aquesta la batalla de l'Emperador de renúncia al Domini.

El final és un element inevitable de totes les coses, inclosa la grandesa. Quan ens adonem d'aquest final, resulta que ja fa estona que s'ha acabat la pel·lícula… Una gran il·lustració de la nostra absoluta falta d'apreciació en tantes i tantes coses. No som capaços de veure les causes fonamentals de tot el que ens passa, quan aquest hauria de ser el fonament de la vertadera Intel·ligència humana.

Però qui sap. Potser Napoleó tot això ja ho sabia.

"Amy Hit the Atmosphere"
Counting Crows
This Desert Life (1999)

diumenge, 29 de setembre de 2013

'Take what's yours, and leave the rest'

D'aquells dies en què plou i fa sol. Mig estabornit a casa seva, un dimarts a la nit de finals de primavera, ampolla de Jim Beam a una distància raonable, i malgrat tot aconseguia veure la realitat completament despullada, evident, incotestable. Nítida. La impressió final que cap de les seves possibles accions podria canviar el que havia d'esdevenir o, pitjor, el que ja havia esdevingut. Ni ell, ni ella, ni ningú no seria capaç d'esborrar el passat, i la pitjor part era que tampoc podrien esborrar el futur.

Oblidat pel món, el cert és que li quedava molt poc. De fet, quasi no li quedava res, s'ho havien endut tot. Potser fer un salt al buit. Única sortida, un nou començament. 3, 2, 1.

"Big Machine"
The Goo Goo Dolls
Gutterflower (2002)

dilluns, 29 de juliol de 2013

Final

"A la llarga, va ser incapaç de mastegar, empassar o escopir, i la sorra, les pedretes i els trossos d'argila cremada li van bloquejar la tràquea. La cara se li va tornar blava, els batecs se li van alentir i després va deixar de respirar.

Era el que la majoria de gent qualificaria de morta."

Jo Nesbø
L'Estrella del Diable
2003

Realitat d'una nit d'estiu

Les sis del matí, i la proximitat de la llunyania infinita s'accelera sobre la consciència amb aquella veritat terrible, assetjadora. Mentre el dia s'endu la nit, la foscor engoleix per complet les poques llums que queden.

La fe i la humilitat són conceptes molt més propers del que jo hauria imaginat. Quan res funciona i els fruits de l'esforç es difonen com un got d'aigua enmig de l'oceà, l'agonia frustrant d'observar-ho supera tot allò que per a l'Home és comprensible. Les nocions de justícia desapareixen i un ni tan sols se sent en pau amb Ell, qui no sembla immutar-se davant la injustícia sofocant, sinó més aviat considerar-se'n la causa.

És llavors quan s'és conscient del paper de cadascú i del modest rol que es té reservat en el decurs de tot. El destí; tacat per tot de colors a l'atzar, molt ben trenats i pensats al mil·límetre per aquell que no hi haurà de pintar. I jo que em nego a acceptar aquesta realitat. Una fe convençuda m'empeny a creure en cert sentit de la justícia, cada vegada més encesa com més contrària li sigui l'evidència.

Jo no sóc qui per jutjar els seus plans, però la crueltat no és un dels atributs més lloables que se m'acudeixen. Per favor, deixa de pintar de vermell o de negre. Així et podràs guanyar la por, però no el respecte.

"One Time Too Many"
Phoenix
It's Never Been Like That (2006)

divendres, 26 de juliol de 2013

Keter

"La Tierra giraba, pero el sitio donde estaba anclado el hilo era el único punto fijo del universo. Por tanto, no era hacia la Tierra adonde se dirigía mi mirada, sino hacia arriba, allí donde se celebraba el misterio de la inmovilidad absoluta. El Péndulo me estaba diciendo que, siendo todo móvil, el globo, el sistema solar, las nebulosas, los agujeros negros y todos los hijos de la gran emanación cósmica, desde los primeros eones hasta la materia más viscosa, un solo punto era perno, clavija, tirante ideal, dejando que el universo se moviese a su alrededor. Y ahora yo participaba en aquella experiencia suprema, yo, que sin embargo me movía con todo y con el todo, pero era capaz de ver el Aquello, lo Inmóvil, la Fortaleza, la Garantía, la niebla resplandeciente que no es cuerpo ni tiene figura forma peso cantidad o calidad, y no ve, no oye ni está sujeta a la sensibilidad, no está en algún lugar o en algún tiempo, en algún espacio, no es alma, inteligencia, imaginación, opinión, número, orden, medida, sustancia, eternidad, no es tinieblas ni es luz, no es error y no es verdad."

Umberto Eco
El Péndulo de Focault
1989

dijous, 25 de juliol de 2013

Mr. Bojangles

Totes les coses d'aquest món es poden considerar infinitament petites. Les podem organitzar i reorganitzar en tota mena de grups, tipus, classes… Però no importa en absolut quina barreja en fem que el resultat és que tot és un agregat de res. Sumar res infinites vegades resulta en un absolut.

És la petita màgia de les coses grans i les coses petites: que les coses grans només són sumes de coses petites. I les coses petites són suma de coses encara més petites. Fins al punt que tot és la suma de res. Jo no sóc res, i ho sóc tot. No sóc res per al món i a la vegada ho sóc tot per a mi mateix.

Agafem la dimensió que agafem, sempre acabem abocats a la veritat simple i absoluta que tot és infinitament petit per acabar formant allò que és infinitament gran.

El resultat de la lògica més simple i devastadora només demostra una cosa: magrat la seva omnipotència, Déu pot ser més petit del que pensem. Potencialment pot no ser res, potencialment ho pot ser tot.

"Take the Right One"
Bombay Bicycle Club
A Different Kind Of Fix (2011)

divendres, 19 de juliol de 2013

Lucifer no és nom de gat

No és que quedi lluny de casa, però és de les típiques coses que fan mandra.

Sempre que cal anar a la botiga a fer una cura d'ètica, els problemes només es veuen un cop la maleïda consciència n'ha fet de les seves. El problema té un modus operandi habitual: aquella veueta que inunda el cervell de pensaments del conte de la lletera, la coneixereu perquè fa servir un megàfon. I després salta l'altra, que va de llesta, i diu que no en saps de la missa la meitat. I crida encara més, enterra la veu il·lusòria amb aquell aire humiliant, gairebé cruel. Sovint intenta cridar tant que has de parlar el llenguatge del maquinista per entendre-la però, malgrat tot, saps distingir quina veu és la que parla. O quines. I què et volen dir.

Fa com ràbia que ja sàpigues quina d'elles té raó. Fa més ràbia que sabent-ho sempre prenguis la decisió equivocada. Perquè quan no li fas cas a la veueta de la consciència, per molt felices que te les prometin, casualment el destí te la torna, amb escreix i amb escarni. Aquest cop serà diferent, i no.

Potser la consciència és una senyora molt llesta. Potser el destí és un senyor molt venjatiu. Potser tots dos són la mateixa persona.

Jo què sé.


"Busted Stuff"
Dave Matthews Band
Busted Stuff (2002)

dijous, 18 de juliol de 2013

Bevent del mar no l'assecaràs

A la mil·lenària illa de Maui, enmig del gran oceà, el temps no passa com l'entenen els humans de terra ferma. Immersa en una mena de relativisme inquietant, la lentitud del temps contrasta amb la velocitat lumínica de les èpoques, una mesura molt menys important de les coses, i a la vegada fulminant per a qualsevol que s'atreveixi a alçar-li la veu.

Els dies s'escolen a pas de tortuga, i no obstant els anys són sorprenentment àvids.

No té cap sentit barallar-se amb el temps.

"Rinse Me Down"
Bombay Bicycle Club
Flaws  (2010)