Lullabies

La calma té el costum d'absorbir lentament la poca polpa que li queda al dia un cop el sol cau a l’horitzó. Començo a pensar que aquelles petites coses que ens ho donen tot són, en realitat, com aquella posta de sol fugaç que se’ns escapa entre els dits per acabar fonent-se amb l’aigua salada. Curtes, intenses, precioses, finites. Precisament aquests són els pilars essencials que fan d’aquestes coses elements mítics que romanen en les nostres retines i, encara pitjor, en la nostra memòria.

Aprendre a compartimentar pot ser la clau mestra per poder mantenir l’orquestra tocant una d’aquelles peces que haurien d’estar protegides sota sumari en un museu. La pau i l’equilibri són la típica parella de ball que necessàriament hem de cuidar per mantenir-la unida, atesa una alternativa destralera per naturalesa. Mirar al passat és com portar els lladres dins l’edifici, i aquests de ben segur trencaran l’harmonia; s’enduran les peces de major valor. La cançó s’acaba. La parella deixa de ballar.

Com va dir el Poeta, el preu dels records és el record de la pena que et porta. I és com impossible tenir més raó.

N.B. Avui en el detall musical em sento obligat a fer el meu petit i modest homenatge a un dels més grans.

"Nobody's Business"
Lou Reed
Coney Island Baby (1975)

L'amarrategui

Estar en contra del canvi és com dir que s'està en contra de la Llei de la Gravetat. No crec que sigui tan trivial com aparenta saber quina negació de les dues és més contraproduent per a un mateix, perquè no acceptar l'evolució no l'aturarà pas, només desembocarà en una mediocritat perenne, i això fa com ràbia.

Els trens van i vénen, d'estació en estació, i la gent en puja i en baixa constantment. No és en la nostra potestat alterar aquest procés, en termes generals, i negar-se a acceptar la quarta dimensió del temps no tan sols pot ser frustrant, també pot ser un enemic que funciona com una piconadora, que acabarà amb tot el que s'hi posi davant. Amb precisió suïssa.

No té cap sentit barallar-se amb el temps, però és que fins i tot en té menys barallar-se amb l'evolució.

"I Don't Know What I Can Save You From"
Kings Of Convenience
Quiet Is The New Loud (2001)

Konstnären.

A simple vista, barreges i mescles; sembla que l'atzar dibuixi tots els camins. Abduït per una bogeria del tot conscient, pinta i es recrea a la Tela, absurd, absort, genial. Aquella pintura estúpida té un sentit complet i transversal d'insultant elegància i de tall exquisit. Viu entre bojos i personatges ficticis, entre princeses i fills de puta. Deixa un lloc perfecte a la Il·lusió, en tots els sentits de la paraula. Pinta a l'ombra, allà on tothom hi pot veure però on rarament algú hi mira. Dibuixant, poeta, Artista, mestre indiscutible de la nostra completa ignorància. Juganer, a vegades massa, amb un punt de mala llet descarat, malxinat; el típic impresentable, vaja. Té totes les peces, tots els colors: blaus, verds, grocs, vermells i negres; perennement incansable, sempre amb un traç absorbent i autoritari, sense imperfeccions. Pintar fons, retocar cares, i sempre el mateix quadre. Pocs poden escapar de ser titelles víctimes del seu il·lusionisme. Però per molt que sigui la corda qui fa moure el titella, sempre hi ha algú darrera que mou els fils. Algú que l'impulsa a pintar.

"Från Balkongen"
Oskar Linnros
Klappar och Slag (2013)

Principis?

La fe cega en la Justícia és indispensable per assolir objectius elementals, "més encesa com més contrària li sigui l'evidència". Ho sabia. Empenyent una mica més, aquest podria ser un pas decisiu.

"You're So Real"
Matchbox Twenty
More Than You Think You Are (2002)

Moral per al més educat

Aquell qui va penjar les banderes de l'ètica els va reservar cert regust d'hipocresia que, modestament, trobo intolerable. Allò que està bé i allò que està malament, però com t'hi atreveixes? Podria ben ser que els conceptes del Bé i el Mal siguin senzillament inexistents, i no perquè els cridis més alt que ningú esdevindran res remotament similar a una ciència irrefutable.

Qui ets per posar les normes? Qui ets per dir què han de fer els altres, i encara menys què no han de fer. No en tens prou essent la causa dels mals que ens atormenten, no, t'hi has de recrear fent ploure sobre mullat. I com a cirereta vols donar lliçons d'ètica.

Maleïda consciència, cada vegada ens portem pitjor.

Un no s'ha de refiar mai d'aquells que fan grans judicis de valor, i encara menys d'aquells que s'omplen la boca amb paraules d'ètica. Potser es miren al mirall i m'hi veuen a mi.

Hipòcrites.

“Walt Grace's Submarine Test, January 1967”
John Mayer
Born and Raised (2012)

Anytime it rains

Quan Napoleó va caure vençut a la batalla de Waterloo, ja feia molt de temps que estava virtualment derrotat. El fred de la Sibèria Occidental no havia tingut pietat de les tropes de l'antic general francès, i la seva sort havia quedat dictada a partir de llavors. Malgrat el record popular que es dibuixa a Waterloo, no fou aquesta la batalla de l'Emperador de renúncia al Domini.

El final és un element inevitable de totes les coses, inclosa la grandesa. Quan ens adonem d'aquest final, resulta que ja fa estona que s'ha acabat la pel·lícula… Una gran il·lustració de la nostra absoluta falta d'apreciació en tantes i tantes coses. No som capaços de veure les causes fonamentals de tot el que ens passa, quan aquest hauria de ser el fonament de la vertadera Intel·ligència humana.

Però qui sap. Potser Napoleó tot això ja ho sabia.

"Amy Hit the Atmosphere"
Counting Crows
This Desert Life (1999)