Perder

La lentitud se apodera de sus acciones. Oye y ve, escucha y mira como el mundo sucede, colgado en una nube tejida por una mente espesa, residuo de lo que un día fue, de lo que otro día pudo ser y de lo que nunca ha sido. Una sombra de un segundo brillante, una presencia constante de la mediocridad adquirida.

La cantidad de errores cometidos sin siquiera ser consciente de su existencia abruma todas sus tardes. Son tantos y tan diversos, tan estúpidos, tan evidentes, que la niebla se encarga de ellos para facilitar su existencia. Con todos y cada uno de los individuos que le rodean, un día tras otro, incumple sistemáticamente las leyes lógicas de la física humana, de un modo tan descarado que casi todos ellos caen en su olvido. Los más insolentes se resisten y le crujen a diario, y les ve, y le hablan, y lo seguirán haciendo mientras respire. Les odia con tanto respeto por tener exceso de razón.

Es solo cuestión de tiempo que el destino se ensañe consigo, le aplaste como a una cucaracha y le devore sin contemplación. Y sin oposición. Rechistar sería una falta de respeto flagrante, una respuesta demasiado pobre a un merecido inapelable.

Ha vivido preparado para contemplar una cura de humildad en toda su grandeza, purificadora, redentora de decisiones débiles, de aprendizajes forzosos. Sentado, sin temerla, listo para un final de disparo inminente, subiendo el volumen para no oírse pensar.

“Yellow Brick Road”
Angus & Julia Stone
Down the Way (2010)

‘I made a plan to be someone’

Era tan tard que la llum de l'alba començava a treure el cap a les teulades més altes. Un hivern moderat bufava els carrers amb un aire esmunyedís, que trencava el silenci de la inactivitat humana. Encara rodolaven, al seu torn, algunes fulles rebels que havien aguantat la tardor fins l'últim dia, només resignades a claudicar amb el fred d'un any nou. Se li colaven a sota les botes i algunes s'empenyien a ser arrossegades una bona estona, però no li importava massa. Passejava en aquell silenci sense tampoc fixar-se gaire en el seu voltant. Els semàfors feien pampallugues. Alguna llum seguia encesa. Ni un cotxe, ni una persona, ni una història. L'ambient frenètic simplement no hi era.

Havia perdut les ulleres i la dignitat, buscant respostes al fons d’ampolles de colors, als braços de dones de molts llocs, i estava decidit a tocar fons en aquell fred, ben tocat, abans d’encarar un nou tornar a començar. Un continu de llibertat sota de tot, un grapat de somnis lluny dels seus ulls, fent veure que era allà, ni que fos d’esperit, prometent allò que no podia ni ensumar. Assentia, embadalit, begut, veient una nova vida. Un principi honrat i honest, un altre detall que la vida li devia per haver fet sempre allò que tocava quan tocava fer-ho, del tot cansat de les malifetes de l’atzar.

Un home feliç en un museu buit d’ànimes inexistents.

“Luna”
Bombay Bicycle Club
So Long, See You Tomorrow (2014)

Perfección

Maldita perfección, adversario insolente, sinvergüenza que osa imponer sus dominios más allá de cualquiera de sus fronteras. Aquellos ojos claros, fijos, helados, intolerantes, aquellos dedos que señalan la más pequeña de las taras, que vierten todo tu esfuerzo en la orilla del mar del olvido.

Maldita perfección, que te observa con desprecio y destiñe todos y cada uno de tus logros, que escupe sobre la creación, que insulta a todos los transúntes de tus calles. Un fantasma que te acecha y te persigue, que te susurra al oído y grita sin descanso tu ineptitud a pleno pulmón.

No es guía, no es luz, es la nada, es el ser despreciable que te obliga a mirar como te tortura, que disfruta observando el vacío, que huele el miedo, que te ataca con instinto mordaz, instantáneo, sin piedad.

Huíd, insensatos, va a destruir todo cuanto encuentre en su camino lleno de azar; haciendo lo que yo os digo y no lo que yo hago.

“Junky Star”
Ryan Bingham
Junky Star (2010)

Tal dia farà un any, i tal dia és avui

Diu el Gènesi que Déu va obsequiar l'Home amb el Jardí de l'Edèn, el jardí dels déus, on podria viure eternament enmig d'una perfecció inalterable. Enmig del Tot, en un clímax vital apoteòsic, d'una joventut perenne, on l'Home era privat, únicament, d'un element ben senzill: una fruita. Déu va oblidar que aquelles coses que no costen cap esforç tenen un valor inferior per a l'Home, potser perquè Déu, que va fer l’Home a la seva imatge i versemblança, no coneix què és l’esforç per aconseguir allò que sí desitja l'Home, i que la seva manca d'omnipotència li impedeix tenir.

Òbviament, la fruita va esdevenir, sense discussió, el centre del món.

La inexperiència d'Adam i Eva els va fer una mala passada i van ignorar que, molt possiblement, els fruits més dolços eren a l'abast però ells, encegats, no eren capaços de veure’ls. I una poma ens va enviar a tots en aquest món.

Per alguna raó meravellosament misteriosa, la vida té el costum de deixar aquelles coses importants a l'abast, a la vista, però té la destresa suficient per no dir-nos quines són. Coneix el valor d'allò guanyat a pols, el valor de completar el trencaclosques.

I una fruita ve tant de gust; tant, que recordem Adam i Eva i ens entra la por a ser desterrats a un món decadent lluny de la nostra bombolla perfecta. Sovint la fruita més deliciosa de totes ens la posen davant dels nostres nassos i simplement no ens atrevim a agafar-la. I encara que no la vegi ningú més, és allà.

És nostra.

“There Is a Light that Never Goes Out”
Loquat
Before The Momentum (2003)
(Versió original de The Smiths)

Tot el que sé

Havia marxat, i es temia que per no tornar mai més. Allà on fos que havia anat hauria fet nous amics i no tindria mai cap ombra de dubte que havia escollit el que li era millor. Possiblement esborraria tots els seus records i actuaria com si mai no hi hagués estat. El passat quedaria desdibuixat en un núvol tèrbol colgat al cel, al més enllà, un d'aquells que tothom veu i ningú observa.

Ell s'havia quedat sota la pluja incessant del món, i en la soledat, en l’immobilisme permanent, sense alternativa. Amb el que li havia costat aconseguir-la. S'enfonsava sense remei i sense intentar trobar-ne, tranquil·lament, paralitzat per la manca de qualsevol sortida i per no poder tenir-la a prop; per tenir por de tot.

Però l'únic que li importava és que ella estava millor. Amb això n'hi havia prou. Prohibit estar trist. No tornaria, punt.

“Taro”
alt-J
An Awesome Wave (2012)

Buit

S’havia llevat amb mal de cap, causat per una quantitat de son insuficient, volia pensar, i no pas per un obvi excés de vi. La seva habitació es veia inundada per la llum i la fresca dels matins primaverals, i mai no havia decidit alterar l’estat de falta de cortines que patien les seves finestres. En un moviment silenciós, va desplaçar-se àvidament cap a la sala d’estar, on copes buides i ampolles a la tauleta definien el paisatge d’una nit borrosa.

No tenia massa intenció d’anar a treballar. Va seure impertèrrit al sofà amb una tassa de cafè fred, en silenci, mentre els minuts s’escolaven sense pressa ni descans. La saturació envoltava el seu món fins el punt en què el més mínim soroll innecessari esdevenia un contratemps que semblava no tenir solució.

Ella continuava estabornida sobre el llit, sota els llençols. Tenia la pell lleugerament bronzejada i excepcionalment fina, que embolcallava un cos molt ben definit, prova d'un clar treball al gimnàs, fet a consciència. Potser ella havia begut força més que ell, i el seu són profund, malgrat el sol roent que entrava pel finestral, així ho corroborava.

Era d’allò més interessant i atractiva; tenia aquell punt picant d’una dona sense complexes, feta a sí mateixa i guanyadora per naturalesa. La seva autoestima era el que més l’havia captivat d’ella, una força innata que li atorgava un aire d’invencibilitat que no havia pogut resistir intentar conquistar. Havia de ser seva. La seva bellesa era sublim, però era la intel·ligència el que destacava en ella. Duia la sofisticació a un nivell superior; un principi que dominava tots els aspectes de la seva vida.

Era la dona dels seus somnis. Tant que potser faria una excepció i li preguntaria el nom quan es despertés i fes el transitat camí cap a la porta.

“Masollan”
Balmorhea
Stranger (2012)

Fred

Intenta avançar per la neu a grans gambades i els peus, pràcticament nus, se li endinsen a la neu fins a l’alçada del genoll. Corre sense saber de què escapa, i l’hivern, enmig d’un espès bosc d’avet, rigorós i incontestable, el castiga de mala manera en una emboscada insolent. La pluja de neu cristal·lina li entela la vista, tot dibuixant la paradoxa d’un final blanc, silenciós, inevitable. Un avenç aparentment voraç i, en realitat, intangible.

Un camp infinit s’estén al seu davant, sense posar-li cap impediment i sense oferir-li cap sortida. Un laberint lluminós que l’engoleix lentament, sense dir una sola paraula, que l’atrapa en la immensitat, que absorbeix amb violència silenciosa qualsevol dels seus passos.

Fins que la naturalesa decideixi que aquell joc ha acabat. Caurà abatut, quedarà colgat a la neu, quiet. Vençut, entre el gel i l'hivern, i així fins que arribi la primavera.

“Rotolando verso Sud”
Negrita
L'Uomo Sogna di Volare (2005)

‘I dream of ballerinas, and I don’t know why’

Se suposa que calen moments de solitud, i que els matins i les nits han de passar en un silenci d’ànimes que murmuren. Estones en què la llum es difon en un univers ple de colors i formes, i les veus que retronen des del més enllà es fan petites i estridents. Un món tancat amb claus de paper, il·luminat per somnis i deliberacions incoherents, desordenades. Material construït d’èter, espais que només habiten el senyor Robinson i els seus Cadillac dreams, on les tardes transcorren atemporalment, sense pressa, sense pausa. Un silenci estable, una pau inabastable.

“Black and Blue”
Counting Crows
Hard Candy (2002)

‘Another world, of chocolate bars and baseball cards’

Hi ha dies en què tot funciona, hi ha dies en què tothom et somriu. Hi ha dies en què tot va rodat i les coses vénen de cara. Hi ha dies en què fa un sol que ho il·lumina tot i per alguna raó furtiva el món és un lloc meravellós on viure.

I no tots els dies són així.

“Gravity”
John Mayer
Continuum (2006)

El solstici

Quan la primavera arribava al seu final i la calor del juny començava enrossir els camps, la costa del Mediterrani evocava poesies de temps antics.

Agafaven les bicicletes de casa els avis i s’animaven, ell i la seva germana, a recórrer les platges infinites sota un sol de justícia. Malgrat el vent de llevant, la suor solia amarar-los la cara sencera quan encara no havien pedalat la mitja hora de rellotge. El seu avi, un home d'una altra època, no escatimava en vehemència a l’hora de renyar-los per la quantitat de pols que havien acumulat al llarg de la seva excursió, però era tan bon home que les seves amenaces eren totalment inofensives. Mentrestant, l’àvia solia llegir incansablement llibres de d'anys inòspits i d’autors que mai no havien publicat res, aprofitant la claror que oferia la posta de sol fins ben entrat el vespre. Tenia una cadira amb un coixinet col·locat a dalt de tot on hi psasava incomptables tardes d’estiu.

Feien un matrimoni ben curiós. No tenien televisor, no tenien ràdio; per no tenir no tenien ni electricitat. Vivien una vida tranquil·la i atemporal, prop de tot i de tothom però lluny d’una civilització que anava massa ràpid per a gent feta de la seva pasta. Una vida d’aquelles que evocaven poesies de temps antics, com les que llegia l'àvia.

“I Know”
Blind Pilot
We Are The Tide (2011)

Strömstad

L’església del poble era un lloc força petit on bona part dels habitants anaven a passar els matins de diumenge. Amb prou feines es podien comptar deu bancs a banda i banda, i ni tan sols els laterals de l’ample passadís central eren massa ornamentats. Tenia un campanar blanc i verd d’estil indefinit, que acabava en forma arrodonida amb una punxa dalt de tot, i lluïa un rellotge il·luminat que donava una mica de llum a les fosques tardes d’hivern. A les tres en punt el sol ja era història.

L’ambient a dins era fred, molt fred, i l’indret, malgrat el seu romanticisme, romania deshabitat durant tota la setmana. Els pocs que s’atrevien a entrar-hi no trigaven massa temps a fer camí cap a la sortida, ja fossin turistes o simples curiosos. No hi passava res, tots els dies eren iguals. La densitat només pujava sobtadament quan la pluja enganxava algun desprevingut. El so de l'aigua repicava a la teulada i componia una música constant, dispersa, que es difonia a l’ambient, per aquell que tenia el costum de seure en un dels bancs de fusta i escoltar, esperant que amainés.

Al naixement de la llengua d’aigua que penetrava l'immens fiord d’Oslo, aquell lloc meravellós i solitari tenia unes vistes de tots els colors sobre la posta de sol a l’horitzó del Mar del Nord. Els dies i les nits se succeïen, uns darrere els altres, i mai no hi va passar res.

“Adrienne”
The Calling
Camino Palmero (2000)