diumenge, 25 de juny de 2017

Grisos

Arriba un dia indefinit en què la lluita esdevé rutina. La passió per l’objectiu es perd i l’ànima comença a lluitar per inèrcia, cada dia, perquè no coneix altra cosa. El jo queda atrapat en una cursa estàtica per arribar a algun lloc que ja no recorda i que l'ha fet presoner. La vella obsessió que l'il·lusionava ha agafat color de frustració, de solitud i de desamor. Ja no té importància, ara. Esdevenim altres persones, gràcies a déu. L’atzucac només deixa enrere una llista d’interrogants i de camins abandonats que més val no parar-hi a pensar. L'ànima queda cansada, buida i sola. Tothom li parla però ningú li diu res, també perquè ningú fa cap esforç per escoltar-la. A vegades la solitud no és un sentiment intangible, sinó un fet material, gairebé objectiu. Ningú és capaç de preocupar-se genuïnament per res que passi més enllà de la punta del seu nas.

Però no ens culpo. L’individualisme treu el pitjor de nosaltres.

I demà un altre cop.

re: stacks
Bon Iver
For Emma, Forever Ago (2008)

dimecres, 6 de juliol de 2016

Camí

El final del setembre bronzejava els boscos de Hordaland i feia la sensació que la furgoneta volia apuntar-se a la hibernació que la natura ja tenia preparada, almenys durant una temporada. El vehicle avançava confusament per les corbes del traçat recent asfaltat, fins arribar dalt de l’altiplà, on va trobar una recta fins l’horitzó que li donaria una mica d’oxigen durant una estona.

Un matí espectacular de final d’estiu va aixecar les boires de la carretera i la solitud de la furgoneta es va veure estampada contra un sol de justícia. Un sol que es resistia a fer acte d’absència, escalfant bona part del dia en aquestes latituds. El camí fins a Bergen era llarg i sinuós i ja no recordava el darrer cotxe que s’havia creuat, però el paisatge lunar que coronava l’altiplà era una companyia de viatge meravellosa per fer tants quilòmetres com fessin falta.

Al cap d’uns centenars de metres, una fumerada blanca va començar a enterbolir la vista des de dins de l’habitacle, emergint de la furgoneta, que lluitava sense èxit per no ofegar-se. Observant l’agonia, la Sofia va acostar el vehicle fins ser fora de la calçada per deixar-lo morir en pau. La porta del conductor va crepitar, mentre ella baixava sense fer cap retret a l’animal de ferro, es posava les mans a la cintura i observava la destrossa amb resignació.

Ningú l’havia vist marxar i ni ningú l’esperava enlloc. No tenia ni telèfon mòbil, ni internet, ni res que se li assemblés. Únicament la ràdio de la furgoneta, on sonava un grup de dos nois, precisament de Bergen, que estava convençuda que algun dia serien famosos. Sense moviment, l’aparell no aguantaria massa estona. El silenci era relatiu, perquè sentia les aus rapaces fer crits de guerra, batallant contra un vent que, a certa alçada, no era precisament inofensiu. A estones, algunes ovelles hi feien cap, de manera autònoma, en un seguici disciplinat pel cantó correcte de la carretera. Però ni un cotxe, ni un pastor, ni una persona: res.

La Sofia va romandre asseguda sobre un munt de pedres que algú havia col·locat a mode de fita, en algun moment d’un passat proper. Les hores transcorrien en silenci, i la furgoneta dormia ara ja plàcidament, aquest cop potser per sempre. Davant d’aquella situació estàtica, va decidir aventurar-se a endinsar-se a la zona, cada vegada una mica més lluny del pot, i descobrir aquella esplanada immensa envoltada de gegants de pedra, que no oferia més atractiu que una bellesa neta i natural indescriptible. En tota aquella estona només va poder trobar una diminuta caseta vermella de fusta, amb molsa a la teulada, que feia pinta d’estar abandonada i que era tancada amb pany i forrellat. A mesura, que es va anar fent fosc, la Sofia va començar a abandonar la idea de trobar ajuda, almenys aquell vespre. La nit va acabar caient a la muntanya, la qual cosa la va obligar a abrigar-se, atès que la fresca començava a xiuxiuejar-li que la seva època de l’any ja era ben a prop. Va preparar-se per fer nit a la part del darrere del vehicle, una vegada més.

El recital incandescent de l’Univers li va caure ràpidament al damunt i la bellesa d’aquell espectacle natural, que fa sentir les persones tan petites, tan humils i tan meravellades, li va oferir la postal més bonica que la Sofia havia vist en la seva vida. Una quantitat infinita de punts de llum s’arremolinaven al cel ras, a milers d’anys llum, i la saludaven sense emetre so, recordant-li que ells sempre serien allà, damunt del seu cap. Que al cap i a la fi tots els problemes del món no tenen cap importància. A Escandinàvia, les nits d’estiu són curtes però, quan la tardor s’apropa, l’espectacle lluminós de l’Univers, aquell marc únic i incomparable, s’allarga cada nit una estona més, de la qual la Sofia no va dormir-ne un sol minut.

A trenc d’alba les estrelles van desaparèixer per donar pas als animalons més matiners que recorrien aquelles terres una mica ermes. Aquest cop els va acompanyar un soroll mecànic que va trencar l’equilibri habitual que solia regnar en aquell indret. Al cap de poca estona, en la llunyania va veure aparèixer una pick-up vermella una mica antiga, que resseguia les darreres corbes de la pujada, tot apropant-se lentament des de l’horitzó. En sentir la remor del motor, la Sofia va sortir de la furgoneta confiant que, fos qui fos, tindria la bona voluntat d’aturar-se i donar-li un cop de mà. Efectivament, el cotxe va utilitzar el fre de motor fins aturar-se a uns cinc metres darrera la furgoneta atrotinada. Un home baixet, pèl-roig i molt barbut va baixar del cotxe i amb un somriure d’orella a orella li va dir:
  —Bon dia Sofia! Et porto l’esmorzar.

Ell li va atansar la mà amb un termo de cafè gegantí i una bossa encara calenta, d’on en va treure uns croissants de mantega, que per la forma estrambòtica que tenien havien de ser casolans. Amb un somriure i poques paraules, es varen asseure plegats amb els peus penjant al darrera de la furgoneta, i van veure sortir el sol per sobre les muntanyes de Hordaland, tot assaborint un cafè i un croissant amb gust de felicitat.

Angela
The Lumineers
Cleopatra (2016)

dilluns, 24 d’agost de 2015

Créixer

L’autobús es va aturar sense cap pressa tres metres més enllà d’on li tocava. Un reguitzell de persones es van afanyar amb poc enrenou a fer via cap a les portes davanteres, en un seguici silenciós, més enllà del clapoteig de sabates sobre els bassals que la tarda de novembre havia posat al camí. La Bruna, de les últimes, es va entaforar dins del vehicle i es va deixar caure vençuda en un seient de les files buides, quasi al final de l’autobús. Al seu voltant jeien un jove d’aire bohemi, sota un barret antic de color negre i una barba a mig sortir mal afaitada, i un home de mitjana edat d’ulls grans, amb el poc cabell que li quedava de color pèl-roig, armat amb una jaqueta ja d’hivern i, a jutjar per l'estoig que el contenia, un instrument de corda de grans dimensions.

És clar que la Bruna ni se’n va adonar. Ella romania asseguda, amb els genolls plegats sobre la cadira, el cap una mica cot i les mans creuades agafant-se els turmells. La mirada inexpressiva se li fonia a través dels grans finestrals, observant la ciutat en ebullició remitent, en un una hora de la nit en la qual ja no cal sortir al carrer. Els colors dels aparadors, dels cotxes i dels semàfors formaven un camp cromàtic difús i canviant que cristal·litzava darrere les gotes que regalimaven vidres avall.

Aquell trajecte, aquell moment de desconnexió absoluta rodejada d’estranys, la mateixa escena protagonitzada per actors anònims, cada dia diferents, era una modesta via d’escapament que esborrava el món per uns minuts i que l’ajudava a sobreviure en un món molt complicat. Els cabells llargs i castanys de la Bruna, coronats per un serrell que creixia salvatge al seu front, li cobrien la cara intencionadament, perquè ella pogués seure allà i, si calia, plorar, tranquil·lament, amb la remor del motor de combustió com a còmplice.

Però la partitura d'aquell dimarts va canviar quan, tot d'una, una veu des de darrera seu se li va acostar sigil·losament i, fent-la conscient de la seva presència en trencar el seu silenci, li va mussitar unes paraules senzilles a cau d’orella.
  —Un dia complicat?

Aquell home de cabells arrissats i foscos, a qui alguns pèls blancs a la barba delataven haver passat la quarantena, li va estampar un somriure que li omplia la cara amb naturalitat. Sense sobresaltar-se, la Bruna va girar el cap, deixant entreveure uns ulls de mel infinits amb dues extensions en forma de llàgrimes a galta i galta, sense aconseguir dir res.
   —T’has adonat que bonica que tenim la ciutat avui? Sovint em considero molt afortunat de poder-hi viure. Sempre hi trobes persones per conèixer, llocs on perdre’t i experiències a viure. A cada cantonada. Fa molts anys que hi visc sol i aquí mai no me n’he sentit, de sol –va dir, fent una petita pausa, mentre noves gotes feien acte de presència sota les pestanyes humides de la Bruna—. Potser avui el que et diré no et farà servei, però ja veuràs que amb els anys el pes del món s’alleuja i deixes de prendre’t la vida massa a la valenta. El temps sempre fa que, mica en mica, els grans problemes es vagin fent més petits i que, per difícil que ens sembli, tot acabi rutllant, ens hi capfiquem més o menys.

En aquell moment el món ja no feia soroll i ella se’l mirava, esperant que seguís parlant. Havia despullat la seva mirada en un instant i havia de sentir-ne més.
   —No pateixis. Trobaràs el teu camí –li va assegurar—.
Ella va inspirar i va obrir la boca en un gest que semblava que desembocaria en unes quantes paraules. Però finalment només va poder articular una frase molt curta.
   —Gràcies.
Ell va assentir amb modèstia i amb tendresa, i finalment es va asseure al seu costat.

Van transcórrer un parell de minuts en silenci. Un silenci pacífic, proper, en què per uns instants el batibull del món ja no hi era. La connexió entre aquelles dues ànimes va esdevenir profunda. Va durar en equilibri perfecte fins que l’autobús va frenar fins aturar-se a tocar d'una cantonada del carrer París.
   —No estàs sola, som molts com tu. La vida és un lloc magnífic i sorprenent, i només és qüestió de temps que ens n'adonem –va afegir, eixamplant encara més el somriure immaculat—. Pots confiar en aquest perfecte desconegut.
Li va fer un petó al front, va recollir la motxilla i va baixar de l’autobús. Al passar per davant de la finestra li va fer un gest afectiu amb la mà i va continuar caminant amb una mà a la butxaca, mentre amb l’altra sostenia la motxilla penjada a l’esquena.

L’autobús mandrós va tornar a arrencar i la Bruna va continuar el seu camí en pau, mentre el cel de novembre començava a plorar de nou.

Night Bus
Lucy Rose
Like I Used To (2012)

dimecres, 11 de febrer de 2015

De nit

La Lluna ens observa des d'un silenci escrupolós. Un ésser aparentment immòbil que resideix entre la realitat de l'orbe i la vida infinitesimal de l'univers humà. Des que el Temps té sentit, sempre hi ha sigut i, mentre en tingui, sempre hi serà. No li importa cap ni un dels problemes del món. Viu en l'escala del temps còsmic, immutable a la coctelera de la vida, i segueix allà, observadora i ben digna, sense canviar mai una sola coma del seu cicle perfecte.

L'Home viu, en canvi, en un ecosistema minúscul, en una bogeria frenètica d'imposició pròpia, aliè a l’extensió inacabable del Temps i l'Espai. Intercanvia per jocs de mans entretinguts el seu bé més preuat i escàs, el temps, només per adonar-se, en el seu darrer dia d'existència, que defugir el debat de la banalitat del món l'ha ofuscat tant que l'ha reprimit a qualsevol cost, fins el punt de voler solucionar totes les minúcies complexes de la seva vida únicament per evitar-lo.

Però aquesta Lluna immensa, en un esclat fotònic incandescent i incontrolable, se li encara sense dir un mot i escup, des d'allà dalt, la seva superioritat incontestable. Una demostració de força i sinceritat que inunda els mars i la terra, que li recorda sense refugi ni descans que els debats no són evitables per sempre. Que tard o d'hora s'hi haurà d'enfrontar. Que haurà de respondre pels seus actes. I, sobretot, que serà esclau en nòmina de tots els seus errors.

Amb una mica de sort, però, demà sortirà el sol i amb la llum serà un altre dia.

Los Colores de una Sombra
Love of Lesbian
Cuentos Chinos Para Niños del Japón  (2006)

diumenge, 10 d’agost de 2014

Perder

La lentitud se apodera de sus acciones. Oye y ve, escucha y mira como el mundo sucede, colgado en una nube tejida por una mente espesa, residuo de lo que un día fue, de lo que otro día pudo ser y de lo que nunca ha sido. Una sombra de un segundo brillante, una presencia constante de la mediocridad adquirida.

La cantidad de errores cometidos sin siquiera ser consciente de su existencia abruma todas sus tardes. Son tantos y tan diversos, tan estúpidos, tan evidentes, que la niebla se encarga de ellos para facilitar su existencia. Con todos y cada uno de los individuos que le rodean, un día tras otro, incumple sistemáticamente las leyes lógicas de la física humana, de un modo tan descarado que casi todos ellos caen en su olvido. Los más insolentes se resisten y le crujen a diario, y les ve, y le hablan, y lo seguirán haciendo mientras respire. Les odia con tanto respeto por tener exceso de razón.

Es solo cuestión de tiempo que el destino se ensañe consigo, le aplaste como a una cucaracha y le devore sin contemplación. Y sin oposición. Rechistar sería una falta de respeto flagrante, una respuesta demasiado pobre a un merecido inapelable.

Ha vivido preparado para contemplar una cura de humildad en toda su grandeza, purificadora, redentora de decisiones débiles, de aprendizajes forzosos. Sentado, sin temerla, listo para un final de disparo inminente, subiendo el volumen para no oírse pensar.

Yellow Brick Road
Angus & Julia Stone
Down the Way (2010)

dilluns, 7 de juliol de 2014

‘I made a plan to be someone’

Era tan tard que la llum de l'alba començava a treure el cap a les teulades més altes. Un hivern moderat bufava els carrers amb un aire esmunyedís, que trencava el silenci de la inactivitat humana. Encara rodolaven, al seu torn, algunes fulles rebels que havien aguantat la tardor fins l'últim dia, només resignades a claudicar amb el fred d'un any nou. Se li colaven a sota les botes i algunes s'empenyien a ser arrossegades una bona estona, però no li importava massa. Passejava en aquell silenci sense tampoc fixar-se gaire en el seu voltant. Els semàfors feien pampallugues. Alguna llum seguia encesa. Ni un cotxe, ni una persona, ni una història. L'ambient frenètic simplement no hi era.

Havia perdut les ulleres i la dignitat, buscant respostes al fons d’ampolles de colors, als braços de dones de molts llocs, i estava decidit a tocar fons en aquell fred, ben tocat, abans d’encarar un nou tornar a començar. Un continu de llibertat sota de tot, un grapat de somnis lluny dels seus ulls, fent veure que era allà, ni que fos d’esperit, prometent allò que no podia ni ensumar. Assentia, embadalit, begut, veient una nova vida. Un principi honrat i honest, un altre detall que la vida li devia per haver fet sempre allò que tocava quan tocava fer-ho, del tot cansat de les malifetes de l’atzar.

Un home feliç en un museu buit d’ànimes inexistents.

Luna
Bombay Bicycle Club
So Long, See You Tomorrow (2014)

dijous, 26 de juny de 2014

Perfección

Maldita perfección, adversario insolente, sinvergüenza que osa imponer sus dominios más allá de cualquiera de sus fronteras. Aquellos ojos claros, fijos, helados, intolerantes, aquellos dedos que señalan la más pequeña de las taras, que vierten todo tu esfuerzo en la orilla del mar del olvido.

Maldita perfección, que te observa con desprecio y destiñe todos y cada uno de tus logros, que escupe sobre la creación, que insulta a todos los transúntes de tus calles. Un fantasma que te acecha y te persigue, que te susurra al oído y grita sin descanso tu ineptitud a pleno pulmón.

No es guía, no es luz, es la nada, es el ser despreciable que te obliga a mirar como te tortura, que disfruta observando el vacío, que huele el miedo, que te ataca con instinto mordaz, instantáneo, sin piedad.

Huíd, insensatos, va a destruir todo cuanto encuentre en su camino lleno de azar; haciendo lo que yo os digo y no lo que yo hago.

Junky Star
Ryan Bingham
Junky Star (2010)