dijous, 5 d’abril de 2018

Berlín

Es van trobar casualment en un cafè a una cantonada de l’estació de Friedrichstraße, carrer avall. Ell en sortia i ella hi entrava. Era l’hora punta, encara no les vuit del matí d’un dimarts molt gris d’octubre, i la cua avançava àvidament a les ordres implacables d’una noia a la vintena, darrera del taulell. 

Se la va creuar, i només enllaçar la mirada li va fer un somriure inconfusible. Havien passat almenys vint-i-cinc anys però la familiaritat va ser instantània. A diferència d’ell, conservava intacta la presència i la frescor, i lluïa una melena grisenca d’una personalitat envejable. I tan esplèndida. Li va posar la mà carinyosament al clatell per saludar-lo, i el va envair una calidesa desarmadora. El rostre d’ell lluïa una barreja de xoc i de felicitat velada. Es va oblidar del cafè i del dimarts, i somnàmbul va buscar una taula on seure plegats, ni que fossin cinc minuts abans d’entrar a l’oficina. Per què feia tant de temps que no es veien? Incomprensible. Plegats havien passat una època molt intensa a l’obscura facultat de ciències exactes. Aquells anys que no tornarien i que, no obstant, recordava amb tanta alegria. I ella també. 

Ella s’havia fet artista i tenia un petit taller de pintura a Potsdam. Havia vingut a Berlín a visitar una galeria nova prop del Museu d’Història, però l’atzar li havia regalat un matí encara més agradable del que esperava. L’interacció sonora entre ells va començar amb més interjeccions de naturalesa diversa que no pas paraules, i encara menys frases senceres amb algun sentit. No era d’estranyar. A vegades el passat ens colpeja, majoritàriament amb violència, però no sempre. Aquell dia el cop era benigne, potser massa. Ell no sabia gaire com posar-s’hi.

La posta al dia no va ser cap tràmit, perquè cap dels dos no sabien res l’un de l’altre, malgrat un vincle quàntic emocional, que es feia més que evident a l’ambient d’aquell dimarts. No va ser senzill escoltar com havien refet les seves vides. Bé, més aviat ella havia refet la seva, dues vegades casada eventualment sense éxit, i esdevenint mare d’una filla que, a jutjar per les fotografies, no podia ser filla de ningú més. Era pràcticament la mateixa persona que ell havia conegut un primer dia de setembre a la facultat, i tot i així ella insistia que tenia un caràcter ben diferent. Revolucionària, també, però a la seva manera. Ell havia seguit solter sense massa interès per ser res més, i tret d’alguns rampells passatgers, romania més aviat solitari, des d’un punt de vista positiu. Després de tant de temps fent la seva, ja era massa diferent a tothom. Amb els anys, a més, la gent esgota la quantitat de coses interessants que té a dir, i això no l’ajudava a ser interessant, ni a sentir interès per gaires coses. Però ella, oh, ella era una altra història. Els anys potser havien passat en el sentit físic de la paraula, però no en cap altre. Havia estat convençut durant molt de temps que la seva vida plegats havia nascut i mort en aquella biblioteca gris, i que si no havia seguit després era per algun motiu de pes. Al cap i a la fi, els amics de veritat són aquelles persones que quan deixen de veure’s per obligació es volen veure per voluntat. I la següent trobada, tants anys després, havia sigut del tot fortuïta.

Tanmateix, la realitat era que ara eren allà, l’un davant de l’altre, asseguts en una taula per a dos. Després dels primers minuts prudencials, la familiaritat va prendre el control de la situació i ella va començar a parlar animadament amb una senzillesa profunda, com sempre recordava que havia fet, agafant tints malencònics amb el pas del temps. Els racons de la seva ment, sovint buida, havien fet lloc per escoltar tot allò que ella havia de dir. Aparentment, la seva vessant artística, que ell sempre havia intuït, havia brollat a la superfície amb tota la seva esplendor, i actualment utilitzava els pinzells per posar la pell de gallina a tot aquell que s’hi acostava. Ell no parlava gaire, perquè la seva vida pública era grisa, i la privada massa íntima, només la podia compartir amb sí mateix. A l’atmosfera es respirava una confiança absoluta entre aquelles dues ànimes, tancades entre parets de silencis i secrets, potser massa evidents per fer-los explícits, i a la vegada massa violents per desvelar-los d’entrada. Era com caminar per un terra acabat de fregar, que fa tan bona olor però que és tan fàcil d’espatllar. I certament ell no volia que aquell moment fos en va, intentant captar-ne cada detall, cada segon. Era conscient que aquell dia tenia tots els números per acabar a la llista dels seus records més preuats. 

L’estona s’escolava rellotge avall mentre fluïen tot d'històries i anècdotes fascinants, i la noció del temps havia fet acte d’absència feia estona. La seva harmonia va durar fins que vora quarts de dotze va sonar-li el telèfon, i la consciència del temps va retornar a la taula sensa pressa ni sobresalts. Era tard. Ell va acariciar-li la mà sobre la taula, primer, i recollir-ne els dits després. Acte seguit, els dos es van alçar i es van apropar l’un a l’altre. A punt de marxar, ell va aturar-ho tot, i la va mirar fixament. Quan ella li va retornar la mirada somrient, en un instant etern, li va dir:
     —Digue’m si encara m’estimes.
Ella va aturar-se uns instants, amb uns ulls penetrants, sense sorpresa i sense moure’s un mil·límetre.
     —Sí. És clar, que t’estimo. I tu a mi?
Silenci.
     —Més.
Es van dedicar una sentida abraçada, i van quedar per veure’s un vespre d’aquell cap de setmana. Ella va sortir per la porta, va desplegar un paraigües verd, i va dissoldre’s al fons de la pluja. No estava preparat per aquest tipus de coses.

Silk” — feat. Thelma Plum
Dustin Tebbutt
Home (2015)

dissabte, 10 de març de 2018

El principi del final

El formigueig l’embafa, 
és ella que riu, i el fa net. 
Els fils d’or l’atrapen 
regalats com una joia 
a algú altre. 

Ell és poc 
i no passa res. 
S’hi negarà i perdrà 
però l’estimarà igual 
fins que jo què sé. 

Aquell dia s’entreguen. 
Tu m’estimes, tresor? 
Mai no ho dubtis 
mes no t’enganyis. 
Ets bonic però no ets bo 
ni em fas bé. 

La fe l’empeny 
perquè aquell amor 
sigui o no, està escrit. 
Dóna-m’ho tot, tresor 
—li diu— 
que el cor tot ho aguanta 
i hem de viure’ns 
en pau, sense foscors. 

El meu amor, perenne 
dibuixa una vida de colors 
de blanc, vermell i verd. 
El seu amor, idèntic 
s’escola entre les meves mans 
i, llavors, es perd.

Misplaced” 
Riley Pearce 
Misplaced (2017)

dilluns, 26 de febrer de 2018

L'esperança absurda d'un hivern glaçat

La minutera s’acosta sigilosament a la mitjanit i ella acaba de sortir del pis d'ell per dirigir-se cap a casa. Un fred intens castiga la nit. Entra al cotxe, sense treure’s l’abric, i s’asseu al seient del conductor. En tancar la porta es fa el silenci més absolut. Dins l’habitacle d’un cotxe adormit s’assoleix un dels silencis més rotunds de la vida moderna. Ell ha quedat amb una altra dona, ho sap. La conversa implícita ho crida a cau d’orella. No passa res, és qüestió d’acceptar-ho. Ben pensat, és normal. Ella no és ningú, ni és res. Per què hauria de voler res més, ell? Tot és comprensible, malgrat pensi que és difícil magnificar la mesquinesa d'una societat on podem arribar-nos a sentir així.

Els deu minuts següents transcorren sense adonar-se’n. Involuntàriament, les imatges se succeeixen dins seu i la força interior necessària per mantenir la calma pren un volum desproporcionat. La impotència impregna i bloqueja la seva habilitat de pensar, fent del seu cos un organisme inert que lluita per no fer ni dir res. No alterar la perfecció del silenci, que la respecta, i a qui ella respecta encara més. Tan sols pot vessar un reguitzell de llàgrimes valuoses sense tancar els ulls, destinades a morir ofegades pel no-res. Allò no pot durar per sempre, es diu a sí mateixa. El primer moviment des que ha entrat al cotxe el dedica, doncs, a desfer el manyoc de claus, i a encendre el motor, que li rugeix immediatament que el món segueix viu, i que no pot refugiar-se en el silenci per sempre. Cal seguir. Arrenca i fa uns pocs metres fins al semàfor, vermell. Per què ella no pot ser estimada, també? Què és tan horrible que la fa incapaç de connectar amb ell? Ell mai no vol compartir-hi res, amb ella. Secrets explícits, trobades furtives, i mai no en treu res. Ningú de la seva vida ni tan sols sap que existeix, és algú que s'ha d'amagar. Intenta abstreure’s de fer cap exercici de victimisme i analitzar-ho com una qüestió pragmàtica. Que cap relació humana li funciona és un fet real.

Verd.

Sembla com si tothom que habita el seu món ho tingués tot arreglat, a la vida, tot decidit, tot solucionat. Saben què volen, qui volen i es limiten a dur una vida aparentment plàcida, fugint dels grisos ètics i evidenciant la seva desaprovació pel que ella fa i el que ella sent, en un exercici intolerable de superioritat moral. I, no obstant, qui no té res és ella. Ella, que mai no s’ha posat en la vida de ningú, que mai no ha volgut res dolent per cap altre, i que només posseeix aquella modèstia minimalista, de poques ambicions i de felicitat senzilla. Un animaló que va ser deixat al món i que tampoc ningú no ha volgut recollir. És com si no tenir una ambició magnànima et reservés automàticament el menor dels premis vitals.

El Passeig vora del mar gaudeix de l’absència d’humans, banyat per la llum artificial, la qual cosa li permet a ella fer un camí lineal, observant intermitentment el mar que no es veu, a la seva esquerra. Més intents desesperats de no sentir-se pensar. On deuen anar? Com és ella? És més intel·ligent, més divertida, més atractiva? Què és. Potser simplement millor. Si ell és més feliç amb algú altre, en el fons estarà contenta. Limitar la felicitat dels altres, per què? Per aconseguir la pròpia? Absurd. Tot i així, no es queixaria si quedés algun trosset de món i d’humanitat per a ella. En el fons no creu demanar massa, potser en tindria prou amb una mica menys de crueltat.

Prop dels vint minuts de trajecte, s’albira al final del carrer la fleca on compra el pa els dilluns i, just a la seva esquerra, l’edifici on té guardades les seves quatre coses sense valor. Aparca amb certa parsimònia, just davant del seu portal, apaga el motor, i torna implacablement al silenci. Passen dotze minuts més. Entre llàgrimes, baixa del seu utilitari, puja a casa seva, i tanca el pany amb clau, darrera seu. En realitat, ha sigut una vetllada d’allò més agradable. El problema és que és prestada.

Snow
Angus & Julia Stone
Snow (2017)

diumenge, 25 de juny de 2017

Grisos

Arriba un dia indefinit en què la lluita esdevé rutina. La passió per l’objectiu es perd i l’ànima comença a lluitar per inèrcia, cada dia, perquè no coneix altra cosa. El jo queda atrapat en una cursa estàtica per arribar a algun lloc que ja no recorda i que l'ha fet presoner. La vella obsessió que l'il·lusionava ha agafat color de frustració, de solitud i de desamor. Ja no té importància, ara. Esdevenim altres persones, gràcies a déu. L’atzucac només deixa enrere una llista d’interrogants i de camins abandonats que més val no parar-hi a pensar. L'ànima queda cansada, buida i sola. Tothom li parla però ningú li diu res, també perquè ningú fa cap esforç per escoltar-la. A vegades la solitud no és un sentiment intangible, sinó un fet material, gairebé objectiu. Ningú és capaç de preocupar-se genuïnament per res que passi més enllà de la punta del seu nas.

Però no ens culpo. L’individualisme treu el pitjor de nosaltres.

I demà un altre cop.

re: stacks
Bon Iver
For Emma, Forever Ago (2008)

dimecres, 6 de juliol de 2016

Camí

El final del setembre bronzejava els boscos de Hordaland i feia la sensació que la furgoneta volia apuntar-se a la hibernació que la natura ja tenia preparada, almenys durant una temporada. El vehicle avançava confusament per les corbes del traçat recent asfaltat, fins arribar dalt de l’altiplà, on va trobar una recta fins l’horitzó que li donaria una mica d’oxigen durant una estona.

Un matí espectacular de final d’estiu va aixecar les boires de la carretera i la solitud de la furgoneta es va veure estampada contra un sol de justícia. Un sol que es resistia a fer acte d’absència, escalfant bona part del dia en aquestes latituds. El camí fins a Bergen era llarg i sinuós i ja no recordava el darrer cotxe que s’havia creuat, però el paisatge lunar que coronava l’altiplà era una companyia de viatge meravellosa per fer tants quilòmetres com fessin falta.

Al cap d’uns centenars de metres, una fumerada blanca va començar a enterbolir la vista des de dins de l’habitacle, emergint de la furgoneta, que lluitava sense èxit per no ofegar-se. Observant l’agonia, la Sofia va acostar el vehicle fins ser fora de la calçada per deixar-lo morir en pau. La porta del conductor va crepitar, mentre ella baixava sense fer cap retret a l’animal de ferro, es posava les mans a la cintura i observava la destrossa amb resignació.

Ningú l’havia vist marxar i ni ningú l’esperava enlloc. No tenia ni telèfon mòbil, ni internet, ni res que se li assemblés. Únicament la ràdio de la furgoneta, on sonava un grup de dos nois, precisament de Bergen, que estava convençuda que algun dia serien famosos. Sense moviment, l’aparell no aguantaria massa estona. El silenci era relatiu, perquè sentia les aus rapaces fer crits de guerra, batallant contra un vent que, a certa alçada, no era precisament inofensiu. A estones, algunes ovelles hi feien cap, de manera autònoma, en un seguici disciplinat pel cantó correcte de la carretera. Però ni un cotxe, ni un pastor, ni una persona: res.

La Sofia va romandre asseguda sobre un munt de pedres que algú havia col·locat a mode de fita, en algun moment d’un passat proper. Les hores transcorrien en silenci, i la furgoneta dormia ara ja plàcidament, aquest cop potser per sempre. Davant d’aquella situació estàtica, va decidir aventurar-se a endinsar-se a la zona, cada vegada una mica més lluny del pot, i descobrir aquella esplanada immensa envoltada de gegants de pedra, que no oferia més atractiu que una bellesa neta i natural indescriptible. En tota aquella estona només va poder trobar una diminuta caseta vermella de fusta, amb molsa a la teulada, que feia pinta d’estar abandonada i que era tancada amb pany i forrellat. A mesura, que es va anar fent fosc, la Sofia va començar a abandonar la idea de trobar ajuda, almenys aquell vespre. La nit va acabar caient a la muntanya, la qual cosa la va obligar a abrigar-se, atès que la fresca començava a xiuxiuejar-li que la seva època de l’any ja era ben a prop. Va preparar-se per fer nit a la part del darrere del vehicle, una vegada més.

El recital incandescent de l’Univers li va caure ràpidament al damunt i la bellesa d’aquell espectacle natural, que fa sentir les persones tan petites, tan humils i tan meravellades, li va oferir la postal més bonica que la Sofia havia vist en la seva vida. Una quantitat infinita de punts de llum s’arremolinaven al cel ras, a milers d’anys llum, i la saludaven sense emetre so, recordant-li que ells sempre serien allà, damunt del seu cap. Que al cap i a la fi tots els problemes del món no tenen cap importància. A Escandinàvia, les nits d’estiu són curtes però, quan la tardor s’apropa, l’espectacle lluminós de l’Univers, aquell marc únic i incomparable, s’allarga cada nit una estona més, de la qual la Sofia no va dormir-ne un sol minut.

A trenc d’alba les estrelles van desaparèixer per donar pas als animalons més matiners que recorrien aquelles terres una mica ermes. Aquest cop els va acompanyar un soroll mecànic que va trencar l’equilibri habitual que solia regnar en aquell indret. Al cap de poca estona, en la llunyania va veure aparèixer una pick-up vermella una mica antiga, que resseguia les darreres corbes de la pujada, tot apropant-se lentament des de l’horitzó. En sentir la remor del motor, la Sofia va sortir de la furgoneta confiant que, fos qui fos, tindria la bona voluntat d’aturar-se i donar-li un cop de mà. Efectivament, el cotxe va utilitzar el fre de motor fins aturar-se a uns cinc metres darrera la furgoneta atrotinada. Un home baixet, pèl-roig i molt barbut va baixar del cotxe i amb un somriure d’orella a orella li va dir:
  —Bon dia Sofia! Et porto l’esmorzar.

Ell li va atansar la mà amb un termo de cafè gegantí i una bossa encara calenta, d’on en va treure uns croissants de mantega, que per la forma estrambòtica que tenien havien de ser casolans. Amb un somriure i poques paraules, es varen asseure plegats amb els peus penjant al darrera de la furgoneta, i van veure sortir el sol per sobre les muntanyes de Hordaland, tot assaborint un cafè i un croissant amb gust de felicitat.

Angela
The Lumineers
Cleopatra (2016)

dilluns, 24 d’agost de 2015

Créixer

L’autobús es va aturar sense cap pressa tres metres més enllà d’on li tocava. Un reguitzell de persones es van afanyar amb poc enrenou a fer via cap a les portes davanteres, en un seguici silenciós, més enllà del clapoteig de sabates sobre els bassals que la tarda de novembre havia posat al camí. La Bruna, de les últimes, es va entaforar dins del vehicle i es va deixar caure vençuda en un seient de les files buides, quasi al final de l’autobús. Al seu voltant jeien un jove d’aire bohemi, sota un barret antic de color negre i una barba a mig sortir mal afaitada, i un home de mitjana edat d’ulls grans, amb el poc cabell que li quedava de color pèl-roig, armat amb una jaqueta ja d’hivern i, a jutjar per l'estoig que el contenia, un instrument de corda de grans dimensions.

És clar que la Bruna ni se’n va adonar. Ella romania asseguda, amb els genolls plegats sobre la cadira, el cap una mica cot i les mans creuades agafant-se els turmells. La mirada inexpressiva se li fonia a través dels grans finestrals, observant la ciutat en ebullició remitent, en un una hora de la nit en la qual ja no cal sortir al carrer. Els colors dels aparadors, dels cotxes i dels semàfors formaven un camp cromàtic difús i canviant que cristal·litzava darrere les gotes que regalimaven vidres avall.

Aquell trajecte, aquell moment de desconnexió absoluta rodejada d’estranys, la mateixa escena protagonitzada per actors anònims, cada dia diferents, era una modesta via d’escapament que esborrava el món per uns minuts i que l’ajudava a sobreviure en un món molt complicat. Els cabells llargs i castanys de la Bruna, coronats per un serrell que creixia salvatge al seu front, li cobrien la cara intencionadament, perquè ella pogués seure allà i, si calia, plorar, tranquil·lament, amb la remor del motor de combustió com a còmplice.

Però la partitura d'aquell dimarts va canviar quan, tot d'una, una veu des de darrera seu se li va acostar sigil·losament i, fent-la conscient de la seva presència en trencar el seu silenci, li va mussitar unes paraules senzilles a cau d’orella.
  —Un dia complicat?

Aquell home de cabells arrissats i foscos, a qui alguns pèls blancs a la barba delataven haver passat la quarantena, li va estampar un somriure que li omplia la cara amb naturalitat. Sense sobresaltar-se, la Bruna va girar el cap, deixant entreveure uns ulls de mel infinits amb dues extensions en forma de llàgrimes a galta i galta, sense aconseguir dir res.
   —T’has adonat que bonica que tenim la ciutat avui? Sovint em considero molt afortunat de poder-hi viure. Sempre hi trobes persones per conèixer, llocs on perdre’t i experiències a viure. A cada cantonada. Fa molts anys que hi visc sol i aquí mai no me n’he sentit, de sol –va dir, fent una petita pausa, mentre noves gotes feien acte de presència sota les pestanyes humides de la Bruna—. Potser avui el que et diré no et farà servei, però ja veuràs que amb els anys el pes del món s’alleuja i deixes de prendre’t la vida massa a la valenta. El temps sempre fa que, mica en mica, els grans problemes es vagin fent més petits i que, per difícil que ens sembli, tot acabi rutllant, ens hi capfiquem més o menys.

En aquell moment el món ja no feia soroll i ella se’l mirava, esperant que seguís parlant. Havia despullat la seva mirada en un instant i havia de sentir-ne més.
   —No pateixis. Trobaràs el teu camí –li va assegurar—.
Ella va inspirar i va obrir la boca en un gest que semblava que desembocaria en unes quantes paraules. Però finalment només va poder articular una frase molt curta.
   —Gràcies.
Ell va assentir amb modèstia i amb tendresa, i finalment es va asseure al seu costat.

Van transcórrer un parell de minuts en silenci. Un silenci pacífic, proper, en què per uns instants el batibull del món ja no hi era. La connexió entre aquelles dues ànimes va esdevenir profunda. Va durar en equilibri perfecte fins que l’autobús va frenar fins aturar-se a tocar d'una cantonada del carrer París.
   —No estàs sola, som molts com tu. La vida és un lloc magnífic i sorprenent, i només és qüestió de temps que ens n'adonem –va afegir, eixamplant encara més el somriure immaculat—. Pots confiar en aquest perfecte desconegut.
Li va fer un petó al front, va recollir la motxilla i va baixar de l’autobús. Al passar per davant de la finestra li va fer un gest afectiu amb la mà i va continuar caminant amb una mà a la butxaca, mentre amb l’altra sostenia la motxilla penjada a l’esquena.

L’autobús mandrós va tornar a arrencar i la Bruna va continuar el seu camí en pau, mentre el cel de novembre començava a plorar de nou.

Night Bus
Lucy Rose
Like I Used To (2012)

dimecres, 11 de febrer de 2015

De nit

La Lluna ens observa des d'un silenci escrupolós. Un ésser aparentment immòbil que resideix entre la realitat de l'orbe i la vida infinitesimal de l'univers humà. Des que el Temps té sentit, sempre hi ha sigut i, mentre en tingui, sempre hi serà. No li importa cap ni un dels problemes del món. Viu en l'escala del temps còsmic, immutable a la coctelera de la vida, i segueix allà, observadora i ben digna, sense canviar mai una sola coma del seu cicle perfecte.

L'Home viu, en canvi, en un ecosistema minúscul, en una bogeria frenètica d'imposició pròpia, aliè a l’extensió inacabable del Temps i l'Espai. Intercanvia per jocs de mans entretinguts el seu bé més preuat i escàs, el temps, només per adonar-se, en el seu darrer dia d'existència, que defugir el debat de la banalitat del món l'ha ofuscat tant que l'ha reprimit a qualsevol cost, fins el punt de voler solucionar totes les minúcies complexes de la seva vida únicament per evitar-lo.

Però aquesta Lluna immensa, en un esclat fotònic incandescent i incontrolable, se li encara sense dir un mot i escup, des d'allà dalt, la seva superioritat incontestable. Una demostració de força i sinceritat que inunda els mars i la terra, que li recorda sense refugi ni descans que els debats no són evitables per sempre. Que tard o d'hora s'hi haurà d'enfrontar. Que haurà de respondre pels seus actes. I, sobretot, que serà esclau en nòmina de tots els seus errors.

Amb una mica de sort, però, demà sortirà el sol i amb la llum serà un altre dia.

Los Colores de una Sombra
Love of Lesbian
Cuentos Chinos Para Niños del Japón  (2006)