dimecres, 11 de febrer de 2015

De nit

La Lluna ens observa des d'un silenci escrupolós. Un ésser aparentment immòbil que resideix entre la realitat de l'orbe i la vida infinitesimal de l'univers humà. Des que el Temps té sentit, sempre hi ha sigut i, mentre en tingui, sempre hi serà. No li importa cap ni un dels problemes del món. Viu en l'escala del temps còsmic, immutable a la coctelera de la vida, i segueix allà, observadora i ben digna, sense canviar mai una sola coma del seu cicle perfecte.

L'Home viu, en canvi, en un ecosistema minúscul, en una bogeria frenètica d'imposició pròpia, aliè a l’extensió inacabable del Temps i l'Espai. Intercanvia per jocs de mans entretinguts el seu bé més preuat i escàs, el temps, només per adonar-se, en el seu darrer dia d'existència, que defugir el debat de la banalitat del món l'ha ofuscat tant que l'ha reprimit a qualsevol cost, fins el punt de voler solucionar totes les minúcies complexes de la seva vida únicament per evitar-lo.

Però aquesta Lluna immensa, en un esclat fotònic incandescent i incontrolable, se li encara sense dir un mot i escup, des d'allà dalt, la seva superioritat incontestable. Una demostració de força i sinceritat que inunda els mars i la terra, que li recorda sense refugi ni descans que els debats no són evitables per sempre. Que tard o d'hora s'hi haurà d'enfrontar. Que haurà de respondre pels seus actes. I, sobretot, que serà esclau en nòmina de tots els seus errors.

Amb una mica de sort, però, demà sortirà el sol i amb la llum serà un altre dia.

Los Colores de una Sombra
Love of Lesbian
Cuentos Chinos Para Niños del Japón  (2006)