Perfección

Maldita perfección, adversario insolente, sinvergüenza que osa imponer sus dominios más allá de cualquiera de sus fronteras. Aquellos ojos claros, fijos, helados, intolerantes, aquellos dedos que señalan la más pequeña de las taras, que vierten todo tu esfuerzo en la orilla del mar del olvido.

Maldita perfección, que te observa con desprecio y destiñe todos y cada uno de tus logros, que escupe sobre la creación, que insulta a todos los transúntes de tus calles. Un fantasma que te acecha y te persigue, que te susurra al oído y grita sin descanso tu ineptitud a pleno pulmón.

No es guía, no es luz, es la nada, es el ser despreciable que te obliga a mirar como te tortura, que disfruta observando el vacío, que huele el miedo, que te ataca con instinto mordaz, instantáneo, sin piedad.

Huíd, insensatos, va a destruir todo cuanto encuentre en su camino lleno de azar; haciendo lo que yo os digo y no lo que yo hago.

“Junky Star”
Ryan Bingham
Junky Star (2010)

Tal dia farà un any, i tal dia és avui

Diu el Gènesi que Déu va obsequiar l'Home amb el Jardí de l'Edèn, el jardí dels déus, on podria viure eternament enmig d'una perfecció inalterable. Enmig del Tot, en un clímax vital apoteòsic, d'una joventut perenne, on l'Home era privat, únicament, d'un element ben senzill: una fruita. Déu va oblidar que aquelles coses que no costen cap esforç tenen un valor inferior per a l'Home, potser perquè Déu, que va fer l’Home a la seva imatge i versemblança, no coneix què és l’esforç per aconseguir allò que sí desitja l'Home, i que la seva manca d'omnipotència li impedeix tenir.

Òbviament, la fruita va esdevenir, sense discussió, el centre del món.

La inexperiència d'Adam i Eva els va fer una mala passada i van ignorar que, molt possiblement, els fruits més dolços eren a l'abast però ells, encegats, no eren capaços de veure’ls. I una poma ens va enviar a tots en aquest món.

Per alguna raó meravellosament misteriosa, la vida té el costum de deixar aquelles coses importants a l'abast, a la vista, però té la destresa suficient per no dir-nos quines són. Coneix el valor d'allò guanyat a pols, el valor de completar el trencaclosques.

I una fruita ve tant de gust; tant, que recordem Adam i Eva i ens entra la por a ser desterrats a un món decadent lluny de la nostra bombolla perfecta. Sovint la fruita més deliciosa de totes ens la posen davant dels nostres nassos i simplement no ens atrevim a agafar-la. I encara que no la vegi ningú més, és allà.

És nostra.

“There Is a Light that Never Goes Out”
Loquat
Before The Momentum (2003)
(Versió original de The Smiths)