diumenge, 25 de juny de 2017

Grisos

Arriba un dia indefinit en què la lluita esdevé rutina. La passió per l’objectiu es perd i l’ànima comença a lluitar per inèrcia, cada dia, perquè no coneix altra cosa. El jo queda atrapat en una cursa estàtica per arribar a algun lloc que ja no recorda i que l'ha fet presoner. La vella obsessió que l'il·lusionava ha agafat color de frustració, de solitud i de desamor. Ja no té importància, ara. Esdevenim altres persones, gràcies a déu. L’atzucac només deixa enrere una llista d’interrogants i de camins abandonats que més val no parar-hi a pensar. L'ànima queda cansada, buida i sola. Tothom li parla però ningú li diu res, també perquè ningú fa cap esforç per escoltar-la. A vegades la solitud no és un sentiment intangible, sinó un fet material, gairebé objectiu. Ningú és capaç de preocupar-se genuïnament per res que passi més enllà de la punta del seu nas.

Però no ens culpo. L’individualisme treu el pitjor de nosaltres.

I demà un altre cop.

re: stacks
Bon Iver
For Emma, Forever Ago (2008)