diumenge, 24 de novembre de 2013

Encara al Tram (amb permís de Papasseit)

Portava unes ulleres d'aquelles arrodonides d'un color terrós, del que no és massa fosc. Se les va col·locar amb un tímid moviment entre el polze i l'índex i, arquejant mínimament les celles, va continuar mirant al buit, pensant en alguna cosa que moria de ganes per saber. Duia el cabell recollit en un monyo de color borgonya i un posat innocent i introvertit que li impedia aixecar la vista. Els intents infructuosos per cridar la seva atenció s'anaven amuntegant en una alegre pila de fugacitat. Ell desviava la mirada i tenia la seguretat irracional que, de cua d'ull, ella l'observava, en silenci, preguntant-se per què ell tenia aquell aire innocent i introvertit.

En el punt de retornar-li la mirada, aquells ulls de mel, darrere els vidres rodons, havien tornat a escapar a la immensitat. Al seu lloc hi havia aparegut un somriure, i un lleuger moviment nerviós de mans. Un ble de cabells una mica rebel se li escapava a la cara i es veia obligada a redreçar-lo amb uns dits fins de pell molt blanca, banyats per les ràfegues de les primeres llums amb què el sol apunta dins el vagó.

Un llibre prim en un idioma intangible li feia companyia, malgrat que per alguna raó que ell intuïa declinava llegir-lo. Era innegable que el paper del llibre era un altre, el joc de mans que indubtablement es veia afectat per la seva mirada era un traïdor que delatava el millor dels mentiders. El camí dels ulls de mel a la finestra tenia una parada furtiva i indefugible en algun punt del seu cos. El món havia desaparegut. No hi havia ningú més.

El vagó era Ella.

Minuts que van durar hores i, de cop, quan es va deixar anar el cabell, va agafar les coses, es va aixecar i va baixar del vagó. La seva mirada penetrant havia de perforar l'acer per força. Ell s’havia saltat la parada i tot havia deixat d'existir.

Ask
The Smiths
The World Won't Listen (1987)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada