dilluns, 24 d’agost de 2015

Créixer

L’autobús es va aturar sense cap pressa tres metres més enllà d’on li tocava. Un reguitzell de persones es van afanyar amb poc enrenou a fer via cap a les portes davanteres, en un seguici silenciós, més enllà del clapoteig de sabates sobre els bassals que la tarda de novembre havia posat al camí. La Bruna, de les últimes, es va entaforar dins del vehicle i es va deixar caure vençuda en un seient de les files buides, quasi al final de l’autobús. Al seu voltant jeien un jove d’aire bohemi, sota un barret antic de color negre i una barba a mig sortir mal afaitada, i un home de mitjana edat d’ulls grans, amb el poc cabell que li quedava de color pèl-roig, armat amb una jaqueta ja d’hivern i, a jutjar per l'estoig que el contenia, un instrument de corda de grans dimensions.

És clar que la Bruna ni se’n va adonar. Ella romania asseguda, amb els genolls plegats sobre la cadira, el cap una mica cot i les mans creuades agafant-se els turmells. La mirada inexpressiva se li fonia a través dels grans finestrals, observant la ciutat en ebullició remitent, en un una hora de la nit en la qual ja no cal sortir al carrer. Els colors dels aparadors, dels cotxes i dels semàfors formaven un camp cromàtic difús i canviant que cristal·litzava darrere les gotes que regalimaven vidres avall.

Aquell trajecte, aquell moment de desconnexió absoluta rodejada d’estranys, la mateixa escena protagonitzada per actors anònims, cada dia diferents, era una modesta via d’escapament que esborrava el món per uns minuts i que l’ajudava a sobreviure en un món molt complicat. Els cabells llargs i castanys de la Bruna, coronats per un serrell que creixia salvatge al seu front, li cobrien la cara intencionadament, perquè ella pogués seure allà i, si calia, plorar, tranquil·lament, amb la remor del motor de combustió com a còmplice.

Però la partitura d'aquell dimarts va canviar quan, tot d'una, una veu des de darrera seu se li va acostar sigil·losament i, fent-la conscient de la seva presència en trencar el seu silenci, li va mussitar unes paraules senzilles a cau d’orella.
  —Un dia complicat?

Aquell home de cabells arrissats i foscos, a qui alguns pèls blancs a la barba delataven haver passat la quarantena, li va estampar un somriure que li omplia la cara amb naturalitat. Sense sobresaltar-se, la Bruna va girar el cap, deixant entreveure uns ulls de mel infinits amb dues extensions en forma de llàgrimes a galta i galta, sense aconseguir dir res.
   —T’has adonat que bonica que tenim la ciutat avui? Sovint em considero molt afortunat de poder-hi viure. Sempre hi trobes persones per conèixer, llocs on perdre’t i experiències a viure. A cada cantonada. Fa molts anys que hi visc sol i aquí mai no me n’he sentit, de sol –va dir, fent una petita pausa, mentre noves gotes feien acte de presència sota les pestanyes humides de la Bruna—. Potser avui el que et diré no et farà servei, però ja veuràs que amb els anys el pes del món s’alleuja i deixes de prendre’t la vida massa a la valenta. El temps sempre fa que, mica en mica, els grans problemes es vagin fent més petits i que, per difícil que ens sembli, tot acabi rutllant, ens hi capfiquem més o menys.

En aquell moment el món ja no feia soroll i ella se’l mirava, esperant que seguís parlant. Havia despullat la seva mirada en un instant i havia de sentir-ne més.
   —No pateixis. Trobaràs el teu camí –li va assegurar—.
Ella va inspirar i va obrir la boca en un gest que semblava que desembocaria en unes quantes paraules. Però finalment només va poder articular una frase molt curta.
   —Gràcies.
Ell va assentir amb modèstia i amb tendresa, i finalment es va asseure al seu costat.

Van transcórrer un parell de minuts en silenci. Un silenci pacífic, proper, en què per uns instants el batibull del món ja no hi era. La connexió entre aquelles dues ànimes va esdevenir profunda. Va durar en equilibri perfecte fins que l’autobús va frenar fins aturar-se a tocar d'una cantonada del carrer París.
   —No estàs sola, som molts com tu. La vida és un lloc magnífic i sorprenent, i només és qüestió de temps que ens n'adonem –va afegir, eixamplant encara més el somriure immaculat—. Pots confiar en aquest perfecte desconegut.
Li va fer un petó al front, va recollir la motxilla i va baixar de l’autobús. Al passar per davant de la finestra li va fer un gest afectiu amb la mà i va continuar caminant amb una mà a la butxaca, mentre amb l’altra sostenia la motxilla penjada a l’esquena.

L’autobús mandrós va tornar a arrencar i la Bruna va continuar el seu camí en pau, mentre el cel de novembre començava a plorar de nou.

Night Bus
Lucy Rose
Like I Used To (2012)