dissabte, 9 de novembre de 2013

Racons

Es recolza a la finestra, fora al carrer, amb la porta oberta, esperant que ella acabi de recollir-ho tot. Surt plena de bosses, la resta de coses l’esperen a fora, ben empaquetades en el seu petit utilitari. No fa la impressió que que li sàpiga cap greu però, és clar, ell està obligat a pensar que sí. Intenta fer-se creure que és impossible que no sigui així, tot i que l’evidència no l’acompanyi molt. Fa dues calades a un Lucky a mitges i el llença, total per preguntar cortesament si hi queda res, dins de casa. Ella contesta, amb un to que no es podria definir d’altra manera que neutre, un típic “si queda alguna cosa ja m’ho faràs saber”. El fa tan ben fet que sembla assajat i tot. Engega el cotxe, el cala, hi torna i sobre quatre rodes fa via mandrosament.

La casa queda buida. A un racó reposa la seva guitarra de joventut, que en els moments més alegres s’anima a fer parlar. La resta de forats queden buits, sempre els omplia ella. Sembla increïble la quantitat de coses que en poc temps ha arribat a acumular a casa seva que, tot i no ser diminuta, és lluny de ser un palau. Gairebé se sent l’eco, és estremidor. Li resta trucar quatre amigots amb qui passa les tardes de divendres, tots ells posen alguna excusa inverosímil o es limiten a deixar sonar el telèfon. Ell no ha estat mai de parlar de les coses que passen a la seva vida personal i, és clar, mai no els dirà la raó per la qual els està trucant.

Les precioses peces dels The Smiths li intenten fer mansament companyia en un vespre trencat. Aviat també l’acompanyen un Lucky, aquest sencer, i un culet de whisky, que ràpidament es converteix en una piscina, de moment res fora del normal. S’anima a provar un parell de compassos de Bob Dylan, sense èxit. Perdent la mirada a les parets transparents s’adona que s’ha deixat algunes fotografies, a les quals recorda que haver accedit a contracor. En el seu moment era massa evident el perquè, ara ho està patint a carn viva. Un perquè que evidentment coincideix amb la raó per la qual han quedat casualment allà, immòbils.

Al món no hi canvia res, i ell segueix davant el vas ple, immers en el mateix silenci i tancat en les mateixes quatre parets, sentint-se vell. Intentar buscar raons és submergir-se en un pou ple de preguntes i buit de respostes. Un pou per ofegar-s'hi. Res que pugui canviar les coses i res que pugui millorar el seu estat decadent. L’esperarà allà per sempre més, o senzillament deixarà de ser.

Handshake
Two Door Cinema Club
Beacon (2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada