diumenge, 24 de novembre de 2013

Encara al Tram (amb permís de Papasseit)

Portava unes ulleres d'aquelles arrodonides d'un color terrós, del que no és massa fosc. Se les va col·locar amb un tímid moviment entre el polze i l'índex i, arquejant mínimament les celles, va continuar mirant al buit, pensant en alguna cosa que moria de ganes per saber. Duia el cabell recollit en un monyo de color borgonya i un posat innocent i introvertit que li impedia aixecar la vista. Els intents infructuosos per cridar la seva atenció s'anaven amuntegant en una alegre pila de fugacitat. Ell desviava la mirada i tenia la seguretat irracional que, de cua d'ull, ella l'observava, en silenci, preguntant-se per què ell tenia aquell aire innocent i introvertit.

En el punt de retornar-li la mirada, aquells ulls de mel, darrere els vidres rodons, havien tornat a escapar a la immensitat. Al seu lloc hi havia aparegut un somriure, i un lleuger moviment nerviós de mans. Un ble de cabells una mica rebel se li escapava a la cara i es veia obligada a redreçar-lo amb uns dits fins de pell molt blanca, banyats per les ràfegues de les primeres llums amb què el sol apunta dins el vagó.

Un llibre prim en un idioma intangible li feia companyia, malgrat que per alguna raó que ell intuïa declinava llegir-lo. Era innegable que el paper del llibre era un altre, el joc de mans que indubtablement es veia afectat per la seva mirada era un traïdor que delatava el millor dels mentiders. El camí dels ulls de mel a la finestra tenia una parada furtiva i indefugible en algun punt del seu cos. El món havia desaparegut. No hi havia ningú més.

El vagó era Ella.

Minuts que van durar hores i, de cop, quan es va deixar anar el cabell, va agafar les coses, es va aixecar i va baixar del vagó. La seva mirada penetrant havia de perforar l'acer per força. Ell s’havia saltat la parada i tot havia deixat d'existir.

Ask
The Smiths
The World Won't Listen (1987)

diumenge, 10 de novembre de 2013

Walking under ladders

El món és una superfície plana sobre la qual ens encanta caminar pels extrems, fer petits equilibris i mirar què hi ha a la caiguda. Amb un somriure innocent ens aventurem a allunyar-nos del centre i provar sort, sense tenir en compte que mirar el buit fixament durant massa estona és un camí sense retorn. Els petits dimonis estan entossudits a recuperar-nos i allunyar-nos de les criatures que habiten la superfície plana. Es posen en fila i demanen el seu torn, quan només volem passejar una estona, tranquil·lament, sense paparazzi donant tombs al nostre voltant.

És que no es pot viure tranquil.

Winter in The Hamptons
Josh Rouse
Nashville (2004)

dissabte, 9 de novembre de 2013

Racons

Es recolza a la finestra, fora al carrer, amb la porta oberta, esperant que ella acabi de recollir-ho tot. Surt plena de bosses, la resta de coses l’esperen a fora, ben empaquetades en el seu petit utilitari. No fa la impressió que que li sàpiga cap greu però, és clar, ell està obligat a pensar que sí. Intenta fer-se creure que és impossible que no sigui així, tot i que l’evidència no l’acompanyi molt. Fa dues calades a un Lucky a mitges i el llença, total per preguntar cortesament si hi queda res, dins de casa. Ella contesta, amb un to que no es podria definir d’altra manera que neutre, un típic “si queda alguna cosa ja m’ho faràs saber”. El fa tan ben fet que sembla assajat i tot. Engega el cotxe, el cala, hi torna i sobre quatre rodes fa via mandrosament.

La casa queda buida. A un racó reposa la seva guitarra de joventut, que en els moments més alegres s’anima a fer parlar. La resta de forats queden buits, sempre els omplia ella. Sembla increïble la quantitat de coses que en poc temps ha arribat a acumular a casa seva que, tot i no ser diminuta, és lluny de ser un palau. Gairebé se sent l’eco, és estremidor. Li resta trucar quatre amigots amb qui passa les tardes de divendres, tots ells posen alguna excusa inverosímil o es limiten a deixar sonar el telèfon. Ell no ha estat mai de parlar de les coses que passen a la seva vida personal i, és clar, mai no els dirà la raó per la qual els està trucant.

Les precioses peces dels The Smiths li intenten fer mansament companyia en un vespre trencat. Aviat també l’acompanyen un Lucky, aquest sencer, i un culet de whisky, que ràpidament es converteix en una piscina, de moment res fora del normal. S’anima a provar un parell de compassos de Bob Dylan, sense èxit. Perdent la mirada a les parets transparents s’adona que s’ha deixat algunes fotografies, a les quals recorda que haver accedit a contracor. En el seu moment era massa evident el perquè, ara ho està patint a carn viva. Un perquè que evidentment coincideix amb la raó per la qual han quedat casualment allà, immòbils.

Al món no hi canvia res, i ell segueix davant el vas ple, immers en el mateix silenci i tancat en les mateixes quatre parets, sentint-se vell. Intentar buscar raons és submergir-se en un pou ple de preguntes i buit de respostes. Un pou per ofegar-s'hi. Res que pugui canviar les coses i res que pugui millorar el seu estat decadent. L’esperarà allà per sempre més, o senzillament deixarà de ser.

Handshake
Two Door Cinema Club
Beacon (2012)

dilluns, 4 de novembre de 2013

Animalons

Sempre s’asseia a la mateixa cadira de fusta de palissandro, davant d’un petit estany amb tot de granotes que tenia davant de casa. Es posava a escriure en tot de novel·les que mai serien publicades, i quan es cansava de llegir i rellegir les històries fascinants que escrivia, s'aturava a admirar la calma del petit llac. Intentava escriure quan el temps era bo, encara que fes fred; era una manera subtil d’ordenar una ment caòtica per naturalesa. Era llesta i havia comprat una petita casa acollidora a la vora del camí, lluny de tot arreu, per poder evitar ésser engolida per un cap massa intel·ligent per suportar el ritme d'una vida amb humans.

Fins i tot quan la neu era benèvola, sortir una estona, amb un mínim aixopluc, era recomfortant per al seu cervell en perenne rotació. Les granotes s’amagaven a l’hivern i intentaven viure del que es podia, com fan tots els animalons quan arriba el fred. Sempre pensava que per a aquelles bestioles, les granotes, ni massa grans ni massa petites, arribar a l'abril havia de ser una tasca especialment complicada. Havia llegit en algun lloc inexistent que cada any tres de cada cinc no sobrevivien el fred. Potser era dur, pensava, però al cap i a la fi després sempre tornava la primavera. Al juny, l’espectacle floral era incandescent, i tot d’insectes recorrien la riba, amb aquella pressa típica de l’hora punta. L’aire feia una olor de naturalesa que omplia els pulmons en forma de felicitat completa. La solitud quedava dissimulada entre papers que voleiaven i bestioles que li feien una companyia mig silenciosa, mentre l’ignoraven fent la seva vida. Respirar major pau era un repte difícil d’assolir.

L’estany era imprescindible per a poder transmetre tot allò que fluïa com el riu Nil a través de les seves neurones excessivament connectades. El silenci eixordador de les nits només es veia interromput per la llar de foc en les fosques tardes de febrer i pels mosquits d’aiguamoll quan s'atrevien a desafiar la tardor. Viure lluny del món tenia grans virtuts, però era inevitable trobar-se immersa en moments de debilitat on no sabia si les seves intencions, per nobles que fossin, valien prou la pena. Un dia faria companyia a les granotes que no passaven l’hivern o als mosquits que claudicaven amb la tardor, i ho faria sola. Però l’endemà sortia a escriure al jardí i renovava energies i forces, cada dia una mica més i cada any una mica menys.

Era inevitable que un dia es llevés i l’estany no hi fos. O ja fos incapaç de veure’l. Les estacions sempre tornen, però els anys queden escrits amb sang en novel·les plenes d’històries fascinants. Amb un principi i amb un final.

"Introduction to Sullivan Street"
"Sullivan Street"
Counting Crows
August and Everything After: Live At Town Hall (2011)