S’havia llevat amb mal de cap, causat per una quantitat de son insuficient, volia pensar, i no pas per un obvi excés de vi. La seva habitació es veia inundada per la llum i la fresca dels matins primaverals, i mai no havia decidit alterar l’estat de falta de cortines que patien les seves finestres. En un moviment silenciós, va desplaçar-se àvidament cap a la sala d’estar, on copes buides i ampolles a la tauleta definien el paisatge d’una nit borrosa.
No tenia massa intenció d’anar a treballar. Va seure impertèrrit al sofà amb una tassa de cafè fred, en silenci, mentre els minuts s’escolaven sense pressa ni descans. La saturació envoltava el seu món fins el punt en què el més mínim soroll innecessari esdevenia un contratemps que semblava no tenir solució.
Ella continuava estabornida sobre el llit, sota els llençols. Tenia la pell lleugerament bronzejada i excepcionalment fina, que embolcallava un cos molt ben definit, prova d'un clar treball al gimnàs, fet a consciència. Potser ella havia begut força més que ell, i el seu són profund, malgrat el sol roent que entrava pel finestral, així ho corroborava.
Era d’allò més interessant i atractiva; tenia aquell punt picant d’una dona sense complexes, feta a sí mateixa i guanyadora per naturalesa. La seva autoestima era el que més l’havia captivat d’ella, una força innata que li atorgava un aire d’invencibilitat que no havia pogut resistir intentar conquistar. Havia de ser seva. La seva bellesa era sublim, però era la intel·ligència el que destacava en ella. Duia la sofisticació a un nivell superior; un principi que dominava tots els aspectes de la seva vida.
Era la dona dels seus somnis. Tant que potser faria una excepció i li preguntaria el nom quan es despertés i fes el transitat camí cap a la porta.
“Masollan”
Balmorhea
Stranger (2012)
