dilluns, 26 de febrer del 2018

L'esperança absurda d'un hivern glaçat

La minutera s’acosta sigilosament a la mitjanit i ella acaba de sortir del pis d'ell per dirigir-se cap a casa. Un fred intens castiga la nit. Entra al cotxe, sense treure’s l’abric, i s’asseu al seient del conductor. En tancar la porta es fa el silenci més absolut. Dins l’habitacle d’un cotxe adormit s’assoleix un dels silencis més rotunds de la vida moderna. Ell ha quedat amb una altra dona, ho sap. La conversa implícita ho crida a cau d’orella. No passa res, és qüestió d’acceptar-ho. Ben pensat, és normal. Ella no és ningú, ni és res. Per què hauria de voler res més, ell? Tot és comprensible, malgrat pensi que és difícil magnificar la mesquinesa d'una societat on podem arribar-nos a sentir així.

Els deu minuts següents transcorren sense adonar-se’n. Involuntàriament, les imatges se succeeixen dins seu i la força interior necessària per mantenir la calma pren un volum desproporcionat. La impotència impregna i bloqueja la seva habilitat de pensar, fent del seu cos un organisme inert que lluita per no fer ni dir res. No alterar la perfecció del silenci, que la respecta, i a qui ella respecta encara més. Tan sols pot vessar un reguitzell de llàgrimes valuoses sense tancar els ulls, destinades a morir ofegades pel no-res. Allò no pot durar per sempre, es diu a sí mateixa. El primer moviment des que ha entrat al cotxe el dedica, doncs, a desfer el manyoc de claus, i a encendre el motor, que li rugeix immediatament que el món segueix viu, i que no pot refugiar-se en el silenci per sempre. Cal seguir. Arrenca i fa uns pocs metres fins al semàfor, vermell. Per què ella no pot ser estimada, també? Què és tan horrible que la fa incapaç de connectar amb ell? Ell mai no vol compartir-hi res, amb ella. Secrets explícits, trobades furtives, i mai no en treu res. Ningú de la seva vida ni tan sols sap que existeix, és algú que s'ha d'amagar. Intenta abstreure’s de fer cap exercici de victimisme i analitzar-ho com una qüestió pragmàtica. Que cap relació humana li funciona és un fet real.

Verd.

Sembla com si tothom que habita el seu món ho tingués tot arreglat, a la vida, tot decidit, tot solucionat. Saben què volen, qui volen i es limiten a dur una vida aparentment plàcida, fugint dels grisos ètics i evidenciant la seva desaprovació pel que ella fa i el que ella sent, en un exercici intolerable de superioritat moral. I, no obstant, qui no té res és ella. Ella, que mai no s’ha posat en la vida de ningú, que mai no ha volgut res dolent per cap altre, i que només posseeix aquella modèstia minimalista, de poques ambicions i de felicitat senzilla. Un animaló que va ser deixat al món i que tampoc ningú no ha volgut recollir. És com si no tenir una ambició magnànima et reservés automàticament el menor dels premis vitals.

El Passeig vora del mar gaudeix de l’absència d’humans, banyat per la llum artificial, la qual cosa li permet a ella fer un camí lineal, observant intermitentment el mar que no es veu, a la seva esquerra. Més intents desesperats de no sentir-se pensar. On deuen anar? Com és ella? És més intel·ligent, més divertida, més atractiva? Què és. Potser simplement millor. Si ell és més feliç amb algú altre, en el fons estarà contenta. Limitar la felicitat dels altres, per què? Per aconseguir la pròpia? Absurd. Tot i així, no es queixaria si quedés algun trosset de món i d’humanitat per a ella. En el fons no creu demanar massa, potser en tindria prou amb una mica menys de crueltat.

Prop dels vint minuts de trajecte, s’albira al final del carrer la fleca on compra el pa els dilluns i, just a la seva esquerra, l’edifici on té guardades les seves quatre coses sense valor. Aparca amb certa parsimònia, just davant del seu portal, apaga el motor, i torna implacablement al silenci. Passen dotze minuts més. Entre llàgrimes, baixa del seu utilitari, puja a casa seva, i tanca el pany amb clau, darrera seu. En realitat, ha sigut una vetllada d’allò més agradable. El problema és que és prestada.

Snow
Angus & Julia Stone
Snow (2017)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada