Tal dia farà un any, i tal dia és avui

Diu el Gènesi que Déu va obsequiar l'Home amb el Jardí de l'Edèn, el jardí dels déus, on podria viure eternament enmig d'una perfecció inalterable. Enmig del Tot, en un clímax vital apoteòsic, d'una joventut perenne, on l'Home era privat, únicament, d'un element ben senzill: una fruita. Déu va oblidar que aquelles coses que no costen cap esforç tenen un valor inferior per a l'Home, potser perquè Déu, que va fer l’Home a la seva imatge i versemblança, no coneix què és l’esforç per aconseguir allò que sí desitja l'Home, i que la seva manca d'omnipotència li impedeix tenir.

Òbviament, la fruita va esdevenir, sense discussió, el centre del món.

La inexperiència d'Adam i Eva els va fer una mala passada i van ignorar que, molt possiblement, els fruits més dolços eren a l'abast però ells, encegats, no eren capaços de veure’ls. I una poma ens va enviar a tots en aquest món.

Per alguna raó meravellosament misteriosa, la vida té el costum de deixar aquelles coses importants a l'abast, a la vista, però té la destresa suficient per no dir-nos quines són. Coneix el valor d'allò guanyat a pols, el valor de completar el trencaclosques.

I una fruita ve tant de gust; tant, que recordem Adam i Eva i ens entra la por a ser desterrats a un món decadent lluny de la nostra bombolla perfecta. Sovint la fruita més deliciosa de totes ens la posen davant dels nostres nassos i simplement no ens atrevim a agafar-la. I encara que no la vegi ningú més, és allà.

És nostra.

“There Is a Light that Never Goes Out”
Loquat
Before The Momentum (2003)
(Versió original de The Smiths)