Fred

Intenta avançar per la neu a grans gambades i els peus, pràcticament nus, se li endinsen a la neu fins a l’alçada del genoll. Corre sense saber de què escapa, i l’hivern, enmig d’un espès bosc d’avet, rigorós i incontestable, el castiga de mala manera en una emboscada insolent. La pluja de neu cristal·lina li entela la vista, tot dibuixant la paradoxa d’un final blanc, silenciós, inevitable. Un avenç aparentment voraç i, en realitat, intangible.

Un camp infinit s’estén al seu davant, sense posar-li cap impediment i sense oferir-li cap sortida. Un laberint lluminós que l’engoleix lentament, sense dir una sola paraula, que l’atrapa en la immensitat, que absorbeix amb violència silenciosa qualsevol dels seus passos.

Fins que la naturalesa decideixi que aquell joc ha acabat. Caurà abatut, quedarà colgat a la neu, quiet. Vençut, entre el gel i l'hivern, i així fins que arribi la primavera.

“Rotolando verso Sud”
Negrita
L'Uomo Sogna di Volare (2005)