diumenge, 5 de gener de 2014

Strömstad

L’església del poble era un lloc força petit on bona part dels habitants anaven a passar els matins de diumenge. Amb prou feines es podien comptar deu bancs a banda i banda, i ni tan sols els laterals de l’ample passadís central eren massa ornamentats. Tenia un campanar blanc i verd d’estil indefinit, que acabava en forma arrodonida amb una punxa dalt de tot, i lluïa un rellotge il·luminat que donava una mica de llum a les fosques tardes d’hivern. A les tres en punt el sol ja era història.

L’ambient a dins era fred, molt fred, i l’indret, malgrat el seu romanticisme, romania deshabitat durant tota la setmana. Els pocs que s’atrevien a entrar-hi no trigaven massa temps a fer camí cap a la sortida, ja fossin turistes o simples curiosos. No hi passava res, tots els dies eren iguals. La densitat només pujava sobtadament quan la pluja enganxava algun desprevingut. El so de l'aigua repicava a la teulada i componia una música constant, dispersa, que es difonia a l’ambient, per aquell que tenia el costum de seure en un dels bancs de fusta i escoltar, esperant que amainés.

Al naixement de la llengua d’aigua que penetrava l'immens fiord d’Oslo, aquell lloc meravellós i solitari tenia unes vistes de tots els colors sobre la posta de sol a l’horitzó del Mar del Nord. Els dies i les nits se succeïen, uns darrere els altres, i mai no hi va passar res.

Adrienne
The Calling
Camino Palmero (2000)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada