El solstici

Quan la primavera arribava al seu final i la calor del juny començava enrossir els camps, la costa del Mediterrani evocava poesies de temps antics.

Agafaven les bicicletes de casa els avis i s’animaven, ell i la seva germana, a recórrer les platges infinites sota un sol de justícia. Malgrat el vent de llevant, la suor solia amarar-los la cara sencera quan encara no havien pedalat la mitja hora de rellotge. El seu avi, un home d'una altra època, no escatimava en vehemència a l’hora de renyar-los per la quantitat de pols que havien acumulat al llarg de la seva excursió, però era tan bon home que les seves amenaces eren totalment inofensives. Mentrestant, l’àvia solia llegir incansablement llibres de d'anys inòspits i d’autors que mai no havien publicat res, aprofitant la claror que oferia la posta de sol fins ben entrat el vespre. Tenia una cadira amb un coixinet col·locat a dalt de tot on hi psasava incomptables tardes d’estiu.

Feien un matrimoni ben curiós. No tenien televisor, no tenien ràdio; per no tenir no tenien ni electricitat. Vivien una vida tranquil·la i atemporal, prop de tot i de tothom però lluny d’una civilització que anava massa ràpid per a gent feta de la seva pasta. Una vida d’aquelles que evocaven poesies de temps antics, com les que llegia l'àvia.

“I Know”
Blind Pilot
We Are The Tide (2011)