Memphis 151

La Júlia viatjava de taula en taula a tota velocitat. Malgrat haver assolit la trentena feia temps, conservava una agilitat digna de ser deu anys més jove. Era una norma que aplicava a tot a la seva vida, “com més energia posis a les coses, més probable és que surtin bé”, es prometia sempre. Era una feina una mica esclava, la seva mare li deia que tenia cap per haver arribat molt més lluny. No és que ella pensés el contrari, però a aquestes alçades invertir en un futur era una muntanya que no semblava tenir cim i, sobretot, un luxe que amb dues filles al càrrec simplement no es podia permetre. No havia conservat mai una feina més d’any i mig, i aquesta era, de lluny, la millor que havia pogut trobar. L’encarregat era una mica tafaner i ella li veia el desig als ulls, però era un bon home que ella tenia com algú en qui es podia confiar. Ell mai no li havia donat motius per pensar el contrari, sabia que aquest desig el causava una solitud una mica trista.

Aquell era un lloc mitjanament acollidor, i estava ambientat en els anys 50, amb aquells roses estridents i les rajoles blanques i verdes, arlequinades impecablement. Els llums de neó eren la part que més li agradava. Hi passava hores i hores, allà, postrada, intercanviant paraules amb desenes i desenes de persones, sense aconseguir parlar amb cap d'elles. Aquelles quatre parets d'il·luminació esperpèntica ocupaven els seus matins i les seves nits.

La part bona de la feina física és que no li permetia pensar gaire, i de ben segur era millor. L'Albert, el seu home, havia perdut la feina i vivia a casa sense treballar. En el fons a ella li anava prou bé, li feia les feines de casa i cuidava les nenes. Però era massa dòcil. La seva mare li deia que havia trobat un home tou, i sospitava que tant de temps sense treballar li donava la raó a la bona dona meridianament. Quan arribava a casa, qui sap a quina hora, ja tot era fosc i les nenes dormien. En silenci s’immiscia amb compte entre els llençols per trobar-lo allà, en pau i amb l'escalfor del que és a la profunda terra dels somnis.

Aquell era el pitjor moment del dia. El cap no parava de donar-li voltes, tots els errors de la seva vida se li succeïen, un darrera l'altre, davant dels seus ulls, en la foscor. Cada dia. Tenia un jo interior una mica cruel, sempre li recriminava coses i li suggeria que el pitjor escenari era sempre el correcte. Algunes nits, tot i l'hora, dormir costava. No passava gaire temps fins que havia de treure la punta del peu pel cantó esquerre del llit i dirigir-se de nou a la dutxa. Estiu i hivern, aigua congelada, encara de nit pràcticament en totes les èpoques de l'any. La gent tenia el curiós costum de voler esmorzar cada dia.

Diuen que on treballava la Júlia hi feien els millors esmorzars de tota la ciutat. Potser fins i tot la seva mare hi estava d'acord.

“Slow it Down”
The Lumineers
The Lumineers (2012)