Els ulls li somreien.
A vegades parlava i d’altres escoltava, i se’l mirava, fixa, immòbil. Una pau absoluta en uns ulls innocents, de colors literalment increïbles. Es feia el silenci i es quedava observant com se’l mirava perquè sí, esperant el no-res. La quantitat d’interrogants que tenia vencien les seves ganes d’esperar-la i li preguntava en què pensava, mentre ella provava vergonyosament d’apuntar la mirada cap a qualsevol cosa que pogués enganxar, en un intent infructuós per aparentar no voler ser víctima de la seva curiositat.
Suaument li passava els dits pel braç esquerre, que ella mantenia soterrat en capes de roba, però no podia amagar una pell massa ben feta, perfecta. El punt d’escalfor, la subtilesa i el tacte que permetien que el soroll eixordador del món al voltant quedés difós en una música estrident que no trencava, en cap moment, aquella petita conversa muda.
L’escoltava sense paraules, la mirava sense complexos. La seva façana quedava descomposta quan es veia despullat per una senzillesa genial. Ella trencava el seu petit silenci quan ell li deia alguna altra cosa que no importava el més mínim. El so de la seva veu era suficient per acabar un quadre en un caos d’ordre inqüestionable. Un petó suau i còmplice posava punt i seguit a una dolça història inacabada.
Són les petites coses. És l’equilibri.
Tan fàcil com això.
“Nothing in my Way”
Keane
Under The Iron Sea (2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada