Les sis del matí, i la proximitat de la llunyania infinita s'accelera sobre la consciència amb aquella veritat terrible, assetjadora. Mentre el dia s'endu la nit, la foscor engoleix per complet les poques llums que queden.
La fe i la humilitat són conceptes molt més propers del que jo hauria imaginat. Quan res funciona i els fruits de l'esforç es difonen com un got d'aigua enmig de l'oceà, l'agonia frustrant d'observar-ho supera tot allò que per a l'Home és comprensible. Les nocions de justícia desapareixen i un ni tan sols se sent en pau amb Ell, qui no sembla immutar-se davant la injustícia sofocant, sinó més aviat considerar-se'n la causa.
És llavors quan s'és conscient del paper de cadascú i del modest rol que es té reservat en el decurs de tot. El destí; tacat per tot de colors a l'atzar, molt ben trenats i pensats al mil·límetre per aquell que no hi haurà de pintar. I jo que em nego a acceptar aquesta realitat. Una fe convençuda m'empeny a creure en cert sentit de la justícia, cada vegada més encesa com més contrària li sigui l'evidència.
Jo no sóc qui per jutjar els seus plans, però la crueltat no és un dels atributs més lloables que se m'acudeixen. Per favor, deixa de pintar de vermell o de negre. Així et podràs guanyar la por, però no el respecte.
"One Time Too Many"
Phoenix
It's Never Been Like That (2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada