No és que quedi lluny de casa, però és de les típiques coses que fan mandra.
Sempre que cal anar a la botiga a fer una cura d'ètica, els problemes només es veuen un cop la maleïda consciència n'ha fet de les seves. El problema té un modus operandi habitual: aquella veueta que inunda el cervell de pensaments del conte de la lletera, la coneixereu perquè fa servir un megàfon. I després salta l'altra, que va de llesta, i diu que no en saps de la missa la meitat. I crida encara més, enterra la veu il·lusòria amb aquell aire humiliant, gairebé cruel. Sovint intenta cridar tant que has de parlar el llenguatge del maquinista per entendre-la però, malgrat tot, saps distingir quina veu és la que parla. O quines. I què et volen dir.
Fa com ràbia que ja sàpigues quina d'elles té raó. Fa més ràbia que sabent-ho sempre prenguis la decisió equivocada. Perquè quan no li fas cas a la veueta de la consciència, per molt felices que te les prometin, casualment el destí te la torna, amb escreix i amb escarni. Aquest cop serà diferent, i no.
Potser la consciència és una senyora molt llesta. Potser el destí és un senyor molt venjatiu. Potser tots dos són la mateixa persona.
Jo què sé.
"Busted Stuff"
Dave Matthews Band
Busted Stuff (2002)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada